No hi haurà repetició d’eleccions a Andalusia per molta comèdia que faci Ciutadans marcant distàncies verbals amb Vox. Faran veure que no han pactat res amb l’extrema dreta quan, de fet, estan d’acord en gairebé tot. Cal no oblidar que Ciutadans no ha tingut mai gaires manies sobre això. Ja es va presentar a unes eleccions europees en coalició amb els ultradretans de Libertas. També les fotografies de l’intrèpid reporter Jordi Borràs ens han mostrat com els agrada als nostàlgics del franquisme assistir amb banderes i tatuatges a les manifestacions convocades per Ciutadans. I, al cap i a la fi, les xifres demostren clarament que els vots de Cs i de Vox venen pràcticament del mateix lloc, és a dir, del PP. La dreta a Andalusia abans era un partit i ara en són tres, però la gent és la mateixa. Els tres partits han sumat 1.804.884 vots, si fa no fa tants com va treure el PP en solitari el 2008 amb Javier Arenas de candidat, 1.730.154 vots. Albert Rivera ha de dissimular de cara als seus nous aliats europeus, però ni vol ni pot defraudar la seva clientela, que és la que és, a Sevilla i a Barcelona. Ciutadans aspira a liderar el bloc de la dreta espanyola i esdevenir alternativa de Govern i això passa inexorablement per entendre’s amb Vox.

La dreta espanyola està en peu de guerra no tant per les eleccions municipals, regionals i europees previstes per al mes de maig, com per les generals que Pedro Sánchez convocarà a la tardor, sempre que sigui capaç de resistir durant nou mesos totes les embranzides dels seus adversaris, que no seran poques. Sánchez ha elaborat una estratègia per recuperar la identitat que el PSOE ha perdut com a partit d’esquerres i per això farà campanya, començant per Barcelona, a favor del seu projecte de pressupostos que sap que no s’aprovaran, i que encara que s’aprovessin, els hauria de rectificar de dalt a baix, tal com van advertir en un mateix dia la Comissió Europea, l’OCDE i el Fons Monetari Internacional. El debat sobre els pressupostos permet a Sánchez carregar-se de bones intencions i posar en evidència la malèfica coincidència de la dreta i els independentistes catalans de votar-los en contra. Creu que això li pot anar bé a Catalunya en l’àmbit de l’esquerra, mentre que a la resta d’Espanya podrà presumir de no haver claudicat amb els independentistes. I quan Pablo Casado i Albert Rivera reclamin que sense pressupostos està obligat a convocar eleccions, Sánchez els retraurà que hagin fet pinya amb els independentistes per fer caure el Govern. Afegirà també que no han de ser els que volen trencar Espanya els que dictin l’agenda política espanyola. Es quedarà tan ample i així fins a la tardor.

Tot es complicarà quan comenci el trasllat dels presos polítics dies abans dels judicis previstos per a final de mes contra els líders independentistes. Es preparen mobilitzacions, però els trasllats es faran sense previ avís per evitar els aldarulls, atès que alguns grups sobiranistes s’han expressat partidaris d’impedir el trasllat. El cap de l’Estat s’ha referit com sempre tàcitament al conflicte català avalant la judicialització i, per tant, la repressió. Han hagut de fer a Madrid el lliurament de despatxos als nous jutges, quan l’Escola Judicial és a Barcelona per por a noves protestes contra el monarca que la premsa internacional ja ha assenyalat com el més protestat del planeta. Així que refugiat a la seu de la Real Academia Española, el Rei ha considerat oportú proclamar que Espanya és “una nació valorada i reconeguda al món per la qualitat de la seva democràcia”, i que “el nostre Poder Judicial compta amb plena legitimitat” i ha agraït als jutges el “valor, coratge i determinació” amb què han actuat “en determinades ocasions”. Per acabar-ho d’adobar, el dia de la Pasqua Militar, vestit de capità general i dirigint-se als soldats com a queridos compañeros, els va recordar que dins de les seves obligacions s’inclou “el manteniment de l’estabilitat”. Vaja, que el Alcázar no se rinde.