El Cercle d’Economia ha fet aquesta setmana una declaració política, més agosarada del que solia fins ara, en la qual carrega molt durament contra els governs de Barcelona i de Catalunya, als quals acusa de “no tenir definit un model de prosperitat”. I resulta que tenint molta raó en algunes de les afirmacions que fa, resulta que el Cercle va participar activament a propiciar la situació que ara tant lamenta.

Té raó el Cercle quan diu que “ni Barcelona ni Catalunya disposen d’un model de prosperitat compartit”, que “podem quedar atrapats en una espiral d’irrellevància econòmica, de decadència lenta però inexorable”, que “les societats despistades perden oportunitats que són molt difícils de recuperar” i que “és gràcies al creixement que el nivell de vida i el benestar dels ciutadans ha pogut millorar”, i que, per tant, “l’apologia del decreixement és una irresponsabilitat”.

El Cercle d’Economia va apostar per l’espanyolisme de Colau contra els independentistes i resulta que els independentistes no fan la independència, però Colau sí que aplica un model econòmic de decreixement que afecta el conjunt del país

En el fons, l’atac té com a principal destinatari l’Ajuntament de Barcelona, que és qui de debò està portant a terme el que el Cercle descriu com “un model de desenvolupament econòmic fortament ideològic amb falta de pragmatisme”, però resulta que Ada Colau ho pot fer perquè va fracassar l’operació de l’establishment barceloní, en la qual va participar activament el Cercle d’Economia perquè Manuel Valls fos l’alcalde antiindependentista que volien. I després del fracàs, Valls va fer alcaldessa Colau, seguint dues velles consignes castellanes: “De lo perdido, saca lo que puedas” i “España, antes roja que rota”, aplicada a Barcelona.

Segurament, amb Ernest Maragall d’alcalde, un home que ha viscut i treballat la major part de la seva vida a la seu municipal de la plaça de Sant Jaume, l’Eixample no oferiria l’aspecte que ofereix i que indigna tants veïns. I el seu projecte de Govern municipal no seria tan contradictori amb el qual el seu germà, Pasqual Maragall, va seduir tothom. Són precisament els cervells socialistes que van acompanyar Pasqual Maragall els que ara s'escandalitzen per tot el que està fent Ada Colau, per cert, amb l’imprescindible suport del PSC, i que tant lamenta el Cercle d’Economia amb llàgrimes de cocodril. Per ser honest, el Cercle hauria de demanar perdó.

El Cercle d’Economia va apostar per l’espanyolisme de Colau per evitar mals majors i resulta que els independentistes no fan la independència, però Colau s’ha trobat una bandera que enganxa moltíssima gent i que sí que s’aplica quotidianament determinant el model econòmic de Barcelona i de retruc de la resta del país.

“Demanem coratge polític i sentit de país”, proclama el Cercle en la seva declaració, quan sap que el principal obstacle al progrés de Catalunya són i han estat sempre les traves que imposa un Estat estúpidament hostil

I com l’establishment barceloní -podríem dir els establishments perquè tampoc es posen d’acord- s’està mobilitzant ara per constituir una candidatura alternativa a la de l’alcaldessa Colau, el Cercle d’Economia es presta a la campanya amb una declaració que es pot resumir en “ni indepes, ni comuns”.

El Cercle d’Economia és una institució privada que té tot el dret de defensar les posicions polítiques que consideri, però si ens hem de remuntar als seus principis fundacionals, i sobretot ha de mantenir-se fidel a la figura de Jaume Vicens Vives, llavors no es pot presentar amb aquest aire independent del qual tant s'enorgulleix. S’atreveix el Cercle a fer al Govern de l’Estat la mateixa crítica que fa als governs locals? Raons no li falten. El principal problema pel progrés de Catalunya depèn de decisions del Govern de l’Estat, sobretot pel que fa a les infraestructures i en la seva nota d’opinió passen de puntetes. Es queixen de l’aeroport quan ha estat el Govern de l’Estat qui ha decidit no fer l’ampliació sense gaires explicacions. De l’escàndol del Tribunal de Comptes no diu ni mu, quan la repressió de l’Estat ha estat un factor que ha contribuït més que cap altre a la inestabilitat política i, de retruc, a la incertesa econòmica. Presumeix el Cercle d’haver donat suport als indults als presos... però sempre a posteriori. “Demanem coratge polític i sentit de país”, proclama el Cercle en la seva declaració, quan sap que el principal obstacle al progrés de Catalunya són i han estat sempre les traves que imposa un Estat estúpidament hostil. Coratge és el que se li pot exigir al Cercle d’Economia seguint la màxima d’Aristòtil: “S’ha de ser amic de Plató però  més amic de la veritat”.