Després de l’incident de Sardenya queda clar que Carles Puigdemont segueix i continuarà sent el referent de la resistència sobiranista catalana. I que mentre no es resolgui l’exili, la ferida entre Catalunya i Espanya es mantindrà oberta i com el volcà de La Palma entrarà esporàdicament en erupció segons les circumstàncies.

Només una sortida digna per al president, que va ser elegit democràticament i destituït a l’empara d’una legislació tergiversada, permetrà recuperar progressivament la normalitat política desconflictivitzada que pretenen socialistes i republicans i anhela bona part de la societat catalana.

Amb tot, el més interessant i/o alarmant que han posat en evidència els fets de l’Alguer és comprovar fins a quin punt està disposat el búnquer judicial a utilitzar Puigdemont o el que sigui per fer caure el govern de coalició que formen el PSOE i Unidas Podemos. Sembla com si el Deep State pretengui un ensorrament traumàtic de l’actual executiu atesa la dificultat de la dreta espanyola, cada cop més extrema, a guanyar el poder democràticament.

Efectivament, a hores d’ara Carles Puigdemont és un factor principal de desestabilització en la política espanyola i no són pocs els interessats en aprofitar-ho. Sens dubte, qui va patir el pitjor ensurt i ves a saber si no un atac de pànic quan va transcendir la detenció del president Puigdemont a Sardenya, va ser el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Sento contradir el Molt Honorable, però des de qualsevol punt de vista el cap de l’Executiu espanyol és ara mateix la persona a qui menys interessa que Puigdemont sigui lliurat a la Justícia espanyola. Una detenció en ferm —i ja no diguem una extradició— faria saltar pels aires la legislatura espanyola... I encara tot és possible.

Carles Puigdemont és un factor principal de desestabilització en la política espanyola i el Deep State ho vol utilitzar no només per la seva dèria repressora sinó per fer caure el govern de PSOE i Unidas Podemos

Tothom sap que amb Puigdemont detingut o extradit, les mobilitzacions i les protestes a Catalunya impedirien al PSOE i a Esquerra Republicana mantenir la seva aposta per desconflictivitzar el procés. Els republicans no tindrien arguments per donar suport als pressupostos de l’Estat i Pedro Sánchez perdria la majoria parlamentària imprescindible per mantenir la legislatura. A Catalunya, ERC hauria de fer mans i mànigues per assegurar la continuïtat del govern Aragonès i la majoria parlamentària independentista, sense gaires possibilitats d’èxit, atesa la predisposició dels grups independentistes a matar-se entre ells per qualsevol fotesa.

En l’àmbit espanyol, no cal dir que dreta i extrema dreta passarien a l’ofensiva contra els socialistes disfressada de croada anticatalana, és a dir, tractant el PSOE de traïdors a la pàtria, i el poder judicial continuaria practicant encara amb més eufòria de l’habitual el full de ruta de la repressió. Tot són ingredients que facilitarien, en un ambient d’histèria col·lectiva, una majoria d’extrema dreta a Espanya i la consegüent convulsió, que és el que voldrien els partidaris de com pitjor, millor.

Tot això no hauria de passar si el pròxim 4 d’octubre la jutgessa de Sardenya evita pronunciar-se sobre l’extradició del president català exiliat confirmant la seva immunitat quan exerceix d’eurodiputat. Tanmateix d’aquí al 4 d'octubre pot passar de tot i la batalla la lliurarà el Tribunal Suprem espanyol contra el govern de Pedro Sánchez. No és agosarat descriure-ho com una crisi institucional sense precedents.

Que el govern espanyol no vol saber res de Puigdemont ho demostra el fet que va ser l’advocacia de l’Estat qui va informar el Tribunal General de la Unió Europea que l’ordre de detenció contra Puigdemont estava suspesa, quan, de fet, la suspensió correspon al jutge que la va dictar l’inefable Pablo Llarena.

No cal dir que un cop anunciat el viatge de Puigdemont a l'Alguer, lògicament el Suprem i la policia espanyola, actuant com a policia judicial, es van posar en marxa i van advertir els seus homòlegs italians, sense que el ministeri de l'Interior pogués fer res per evitar la detenció. És obvi que uns volen atrapar Puigdemont no només per la seva dèria repressora sinó per les conseqüències que comportaria a la política espanyola, i uns altres no hi tenen cap interès pels mateixos motius.

No obstant això, com d'aquí al 4 d'octubre s’haurà d'aclarir la situació, assistirem a dos escenaris, el Tribunal de Sàsser i el Tribunal General de la Unió Europea, a un espectacular combat entre el Tribunal Suprem espanyol, en actitud bel·ligerant i un govern espanyol fent-se el suec. Hi haurà acusacions creuades per l'enèsim ridícul espanyol. I el guirigall polític esclatarà estrepitosament.