Després de llegir Les hores greus, el dietari del president Torra sobre els moments més difícils de la pandèmia viscuts des de la Casa dels Canonges, francament fa basarda la idea que Esquerra Republicana i Junts per Catalunya arribin a un acord per tornar a governar plegats. Més si tenim en compte que l'únic acord possible deixarà profundament insatisfet el seu principal signant, inexorablement Pere Aragonès, perquè és qui s’hi juga la presidència i, per tant, serà qui a final de comptes haurà de cedir més, patint el mateix dilema que Carles Puigdemont el 2017. I la qüestió és que no hi ha cap altra alternativa a l’acord dels grups que diuen ser independentistes.

“No pot tornar a passar —escriu el president Torra— que mentre uns feien unes propostes els del costat corrien a desacreditar-les pels passadissos a les orelles dels periodistes i sovint també des de les tribunes”. I afegeix que el que no ha pogut ser fins ara “no impedeix que no sigui possible d’ara endavant”. Sorprèn l’optimisme d’un president després del calvari que descriu al llarg de 300 pàgines i davant les expectatives.

El problema de la darrera legislatura no va ser el president, sinó l’artefacte governamental. Cal desballestar-lo i construir-ne un de nou i si no són capaços de remar junts, que uns tinguin la generositat de deixar governar els altres, com la mare autèntica al judici de Salomó

Si els negociadors d’ERC, JxCat i CUP no s’afanyen molt i molt, més aviat que tard la presidenta del Parlament, Laura Borràs, no tindrà més remei que encarregar a Salvador Illa que presenti la seva candidatura a president, perquè d’entrada tindrà més suports assegurats que ningú. Tindrà els 33 vots del PSC, els 8 dels comuns i potser també suports procedents de Ciutadans i PP, com va passar en l’elecció d’Eva Granados com a vicepresidenta de la Cambra. Illa no tindrà majoria assegurada per superar la investidura, però si el candidat socialista es postula, la presidenta no podrà impedir-li que intenti aconseguir els vots que li faltin amb l’exposició del seu programa. Illa farà un discurs per traslladar a l’opinió pública que existeix una alternativa política a l’independentisme, però no sortirà elegit. Automàticament es posarà en marxa el rellotge amb el compte enrere per a la repetició d’eleccions, la qual cosa imposarà un nou ritme a les negociacions dels grups independentistes, amb una particularitat. Tenint pressa com tindrà ERC per no perdre la seva gran oportunitat històrica, JxCat i la CUP esperaran asseguts que Pere Aragonès cedeixi a les seves pretensions. La CUP ja ha advertit que vol continuar “marcant el rumb” als altres i JxCat no vol menys del que va cedir a ERC el 2017 en circumstàncies similars, és a dir, per posar un exemple possible, president Aragonès i vicepresidenta i consellera d’Economia, Elsa Artadi. Uf! Va dir ell.

Té interès el relat que fa en el seu llibre el president Torra per concloure que un govern amb compartiments estancs i rivalitzats no ha funcionat ni funcionarà. Els governs d’un sol partit amb majoria absoluta no són necessàriament millors que els governs de coalició, però les coalicions resulten impracticables sense un mínim de lleialtat, que és el que va trobar tant a faltar Torra. Arran de la publicació del llibre, alguns col·legues han fet llenya de l’arbre caigut carregant cruelment contra el 131è president, amb més opinió que arguments, quan enmig del tiroteig el pianista era el més desarmat del saloon. Ja deia Josep Pla que és més fàcil opinar que descriure i per això tothom opina, legítimament per descomptat. Com el de tots els seus predecessors, el mandat de Quim Torra, en l’època més difícil, té llums i ombres. Ingenuïtats d’activista i fermesa en la gestió de la pandèmia, boicotejada des de fora i des de dins. Reclamava mesures necessàries i urgents que van ser rebutjades automàticament només perquè les deia ell. Després ha calgut aplicar-les tard i malament perquè les beneïa Angela Merkel.

L’autoflagel·lació sí que ha esdevingut un esport nacional. Ara bé, mentre els carcamals d’aquí continuïn exercint, els crítics que van de valents tindran l’excusa per flagel·lar-los i desviar l’atenció de la injustícia premeditada i la repressió sistemàtica, que és l’autèntica tragèdia de Catalunya i també d’Espanya

Un bon govern necessita un bon president, però mai cap president se’n sortirà sense els instruments de comandament i una tripulació disciplinada. El problema de la darrera legislatura no era només el president, sinó sobretot l’artefacte. És l’artefacte el que cal desballestar i construir-ne un de nou amb un marc mental diferent que obligui a tots a remar en la mateixa direcció. Si no són capaços d’això, almenys que uns tinguin la generositat de deixar que governin els altres, com va fer la mare autèntica al judici de Salomó.

Amb alguna raó, que no tota, escrivia Juan Marsé, al cel sigui, que “de vegades tinc dubtes sobre si la independència de Catalunya seria potser convenient, desitjable i justa. Del que no tinc dubte és que els patriotes catalans que la promouen avui són uns perfectes carcamals”. La política espanyola demostra prou cada dia que el carcamalisme polític no és una exclusiva independentista, però l’autoflagel·lació sí que ha esdevingut un esport nacional. Ara bé, mentre els carcamals d’aquí continuïn exercint, els crítics que van de valents tindran l’excusa per flagel·lar-los pontificant des del seu púlpit i desviar l’atenció de la injustícia premeditada i la repressió sistemàtica, que és l’autèntica tragèdia de Catalunya i també d’Espanya.