És obvi que el PSOE i Pedro Sánchez tenien molta pressa per resoldre la investidura abans que acabés l’any i això no ha estat possible, la qual cosa demostra que el president del Govern espanyol en funcions no controla l’agenda, intervenen diversos factors i diferents actors amb interessos oposats a la seva investidura i d’aquí a la setmana de reis pot passar qualsevol cosa.

El primer indici va ser l’actuació a contrarellotge dels fiscals del Suprem. Així que es va conèixer la sentència del Tribunal de Luxemburg confirmant la immunitat d’Oriol Junqueras, el magistrat Marchena va donar cinc dies hàbils a les parts per pronunciar-se i en un parell d’hores els fiscals ja van enllestir el seu escrit defensant la permanència a presó del líder d’Esquerra Republicana. Els fets són sagrats, però com que les interpretacions són lliures, és legítim sospitar que els fiscals sabien que el seu zel accentuava el criteri repressor contra l’independentisme i dificultava més que no ajudava l’acord del PSOE amb ERC per la investidura. També és cert que no es podia esperar altra cosa, tenint en compte per una banda la bel·ligerància amb què han actuat durant tot el procediment els quatre fiscals, Consuelo Madrigal —ex fiscal general amb el PP—, Javier Zaragoza, Jaime Moreno y Fidel Cadena, sota les ordres dels fiscals generals nomenats per Rajoy. Quan Pedro Sánchez va nomenar fiscal general Maria José Segarra, els quatre fiscals del Suprem es van atrinxerar. Segarra no va tenir el coratge d’imposar la seva jerarquia llavors i tampoc l’ha tingut ara per por a una rebel·lió del búnquer.

Un altre indici del fet que la investidura de Sánchez té més enemics del que sembla ha estat el discurs de Nadal del rei Felip VI, que ha mantingut el to nacionalista, presentant la qüestió catalana com una “preocupació” espanyola, però sense cap referència inequívoca a la resolució del conflicte mitjançant el diàleg com li correspondria a un àrbitre. Com és habitual en ell, parla amb la intenció d’agradar només a un bàndol.

El president del Govern espanyol en funcions no controla l’agenda política, intervenen diversos factors i diferents actors —polítics, fiscals, judicials, jurídics i instituiconals— amb interessos oposats a la seva investidura i d’aquí a la setmana de Reis pot passar qualsevol cosa

És un bàndol que actua sovint com una coalició. La Junta Electoral Provincial es va negar a inhabilitar automàticament el president Torra, però PP, Ciutadans i Vox busquen ara el suport de la Junta Electoral Central , que com pràcticament totes les instancies políticojudicials tenen majoria conservadora. Seria una perversa prevaricació que tal com va tot no és pas descartable. Si a principis d’any la JEC inhabilita el president Torra, no cal dir que tot saltarà pels aires.

Amb tot, el més significatiu de les dificultats de Pedro Sánchez per marcar l’agenda política ha estat el capteniment de l’advocacia de l’Estat. Sánchez sap que el temps juga en contra seva i per això la Mesa del Congrés va habilitar els dies de final d’any per poder celebrar el ple d’investidura. No ha pogut ser perquè l’Advocacia de l’Estat, sotmesa jeràrquicament al Govern però amb prou capacitat per actuar amb dinàmica pròpia i fins i tot rebel·lar-se, ha desoït les pressions que indubtablement hi ha hagut i s’ha pres el seu temps, la qual cosa vol dir que el debat intern s’ha aferrissat i Consuelo Castro, la cap de l’Advocacia de l’Estat, també troba resistències dels subordinats per interpretar la sentència de Luxemburg com, sense anar més lluny, l’han interpretada juristes de reconegut prestigi com José Antonio Martín Pallín, exmagistrat del Tribunal Suprem. Els advocats de l’Estat són també un poder fàctic i els governs del Partit Popular ja van assegurar-se de col·locar en llocs clau els individus més afins. Ja ho deia Adolfo Suàrez quan en el temps de la transició reconeixia als seus interlocutors de l’oposició democràtica els obstacles que li posaven per impedir la desarticulació del règim franquista. “Ellos son abogados del Estado —deia— y yo un simple licenciado en derecho”.

La referència serveix per mesurar l’enorme i difícil tasca que li espera a Pedro Sánchez si finalment aconsegueix escapolir-se de l’escomesa, que diria el mestre Puyal, i investir-se com a president. Tindrà tants enemics en el nucli dur de l’Estat que no tindrà més remei que plantar batalla i fer neteja, la neteja que no es va fer amb la transició, que tampoc s’ha pogut o s’ha volgut fer després i la que necessita Espanya per deixar de ser propietat dels mateixos de sempre, que no estan en absolut disposats a renunciar a res. I el més paradoxal és que, per a aquesta tasca ingent, Pedro Sánchez, que sembla abocat a aquest desafiament més per necessitat que per convenciment, només té el suport de Podemos i d’Esquerra Republicana, i tota la resta en contra. Que els déus l’emparin.