Per evitar que el català esdevingui una llengua residual, cal que els unionistes que viuen a Catalunya, se sentin catalans, se sentin espanyols o se sentin llatins, asiàtics o africans, també defensin la llengua pròpia del país que habiten. Si el català queda relegat a la llengua dels independentistes, Ciutadans haurà guanyat la batalla... després de mort.

Està clar que el conflicte sorgit sobre les llengües a emprar a les escoles de Catalunya no té res a veure amb la pedagogia ni amb els drets dels infants. Té un origen, i fins i tot diria un propòsit, absolutament polític. Ara bé, precisament per això, precisament perquè han buscat, continuen i continuaran provocant i atiant el conflicte els que volen erradicar el català de l’àmbit públic i convertir-lo en un patuès desprestigiat, seria absurd que, des de posicions a favor de la normalització de la llengua, es cometés l’error de caure en el seu parany.

Des que el castellà és constitucionalment obligatori i el català no ho és, queda clara la voluntat del legislador d’encarregar a l’Estat la imposició del castellà arreu del territori espanyol, per més que la Constitució també parli de protegir unes altres llengües, que, per no dir, no diu ni quines són. Al llarg de la història, ha format part de la idiosincràsia política castellana (i de la francesa) l’hostilitat amb la supervivència de la llengua catalana.

Des del 1978 cap aquí, en democràcia, els diversos governs espanyols han mantingut la tradició amb diferents contundències. Els governs de Felipe González també van impugnar lleis del Parlament català aprovades amb el suport entusiasta del PSC. I tot es va complicar quan, a partir de l’any 2000, amb la majoria absoluta d’Aznar, el Partit Popular va canviar la correlació ideològica de jutges als tribunals i va passar la consigna de judicialitzar la batalla contra el català. El canvi, el 2004, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va resultar determinant i es va crear el caliu suficient per a la irrupció d’un nou partit, anomenat Ciutadans, que només tenia com a objectiu trencar el consens polític general a força de dinamitar l’estratègia pactista del PSC i d’Iniciativa per Catalunya.  

Si el català queda relegat a la llengua dels independentistes, Ciutadans haurà guanyat la batalla... després de mort

Així que amb la competència d’un idioma tan universal com és el castellà i amb un Estat que disposa de tots els instruments per imposar-lo allà on vulgui, la pervivència del català només la pot assegurar la pròpia societat, tots els que la parlen i la poden parlar. Tots són necessaris, pensin com pensin. No en sobra ni un. La llengua va més enllà de la independència de Catalunya i de la unitat d’Espanya. Se suposa que, en general, els catalans no volen que desaparegui la seva llengua, independentment que Catalunya sigui independent o continuï formant part de l’estat espanyol, i és aquí on precisament uns i altres poden i haurien de treballar plegats. Fins i tot és la gran ocasió dels unionistes d’argumentar que no cal ser independentista per mantenir la identitat catalana.

Traslladant aquesta reflexió a la política, encara que sembli contradictori, per despolititzar la qüestió, urgeix recuperar el consens perdut i evitar que la llengua s’estigmatitzi amb una adscripció política determinada, que posaria en contra els catalanoparlants o els disposats a ser-ho que pensen diferent. Serà impossible amb PP i Vox i això fa més necessari que mai que es comprometin PSC i comuns, pel que són, pel que representen i pel poder que tenen a l’Estat. Si Salvador Illa estava tan disposat a aprovar els pressupostos i establir acords nacionals, el president Aragonès ja l’hauria d’haver convocat a Palau.

La normalització i la promoció del català a la societat diversa que vivim no s’aconseguirà a còpia de manifestacions, arengues patriòtiques i posicionaments que donen peu a l’atac de l’adversari més poderós. Tot el contrari. No es pot cridar “la llengua no es toca!” per quedar bé amb els teus i després haver d’admetre que contra el Suprem no s’hi pot fer res. L’estratègia requereix poc soroll i molta intel·ligència.

Un dels pitjors errors pel que fa a la consideració jurídica del català va ser incloure en l’Estatut que la llengua “preferent” de l’ensenyament seria el català. No calia dir-ho si ja estava assumit que el català era “la llengua pròpia de Catalunya”, però es va voler “blindar” i es va posar en safata al Tribunal Constitucional imposar un suposat “equilibri” que a l’Estatut anterior no hi era. D’allà venen els maldecaps.

Després, el ministre Wert va fer la llei amb què volia “españolizar a los niños catalanes”. El govern català aplicava la llei d’acord amb el seu criteri, i va ser el ministre Méndez de Vigo qui va denunciar la Generalitat. Hi va haver un acord transversal de partits de l’oposició per derogar la llei Wert així que el PP perdés el Govern. I efectivament així es va fer. Tanmateix, Esquerra Republicana va voler monopolitzar la negociació amb el PSOE de la llei Celaá per consolidar-se com l’interlocutor eficaç amb l’Estat. Gabriel Rufián va cantar victòria assegurant que s’havia “blindat el català”, però no se’ls va acudir exigir a canvi del suport a la llei quelcom tan senzill com que el govern més progressista de la història retirés la denúncia que va presentar aquell ministre que cantava "Soy el novio de la muerte". No es va fer, la denúncia ha fet el seu camí, i així estem. En casos d’aquests també PSC i comuns podrien demostrar la seva lleialtat. Amb Catalunya, vull dir.