L’OCDE, la Comissió Europea i l'FMI, un darrere l’altre, han posat al descobert l’enorme frivolitat de la política espanyola deixant clar que el projecte de pressupostos pactat per l’executiu de Pedro Sánchez amb Podemos era una comèdia. La farsa s’ha acabat. Espanya funcionarà ―és un dir― amb pressupostos del PP. El projecte PSOE-Podemos no tenia cap possibilitat de reeixir perquè no complia cap dels compromisos adquirits en el Pacte d’Estabilitat, ni les previsions de creixement, ni res de res. Segons Brussel·les, els comptes del govern Sánchez s’assemblen al que en espanyol es coneix com “las cuentas del Gran Capitán”, perquè anuncien un creixement que no se’l creu ningú, disparen la despesa i no afronten els ajustos ni les reformes estructurals que permetin reduir progressivament el deute.

Això ho sabia tothom, especialment els tècnics del Ministeri d’Economia, perquè l’aritmètica és molt tossuda, però Sánchez necessitava fer un anunci publicitari ―no sabia quant duraria― per fingir que amb l’arribada de les esquerres al govern espanyol tot seria diferent que amb el PP. Es tractava d’anunciar grans iniciatives populars de debò com apujar el salari mínim, augmentar les prestacions socials i apujar els impostos als rics... ah! i tornar a prometre uns quants milions “a Catalunya” per desescalar primer i poder acusar després els grups independentistes del fracàs.

Hi ha hagut dues campanyes complementàries. Una per fer veure que els socialistes a més de ser d’esquerres també són sensibles al que anomenen “els problemes reals dels catalans”. Aquí és on el govern espanyol i tot el seu corifeu mediàtic han insistit en els 2.000 milions promesos que Catalunya perdreria si els pressupostos no s’aprovaven per culpa del rebuig d’ERC i PDeCAT. És el discurs de sempre que abans abanderava el PSC i solia capitalitzar CiU. Tanmateix, no calia afegir més deute històric. Els famosos 4.000 milions de Rodalies o els milers de milions de la disposició addicional tercera de l’Estatut segueixen pendents i tampoc estaven previstos en la seva totalitat en el pre ―i no nat― pressupost presumptament catalanista.

La garrotada de Brussel·les al projecte de pressupostos és la confirmació que Pedro Sánchez estava ben decidit des d’un bon principi a tirar milles prorrogant els pressupostos del PP

La segona campanya era dels independentistes, especialment d’Esquerra Republicana, exigint al govern espanyol que forcés la Fiscalia General de l’Estat a retirar l’acusació de rebel·lió als presos independentistes com a condició sine qua non per al suport als pressupostos. No cal dubtar que als socialistes, per interès propi, els interessa, si més no, rebaixar el conflicte català. I segurament ja els hauria agradat que la fiscal general rebaixés l’escrit d’acusació, però el que sap tothom, i també Esquerra Republicana, és que plantejar la qüestió públicament com un intercanvi polític era absolutament contraproduent. Això sí, ERC quedava bé amb els seus, però també els socialistes amb la clientela unionista demostrant que no són ostatges dels que volen trencar Espanya. Ves per on, sortien guanyant tots dos a l’hora. I com més insistia un, més insistia l’altre.

La garrotada de Brussel·les al projecte de pressupostos és la confirmació que Pedro Sánchez estava ben decidit des d’un bon principi a tirar milles prorrogant els pressupostos del PP, perquè sabia que en cap cas es podia aprovar uns nous comptes “d’esquerres” que fossin acceptats simultàniament per Podemos i per Brussel·les, que com tothom sap, és una sucursal de Berlín. Però, a més, Sánchez tampoc es podria permetre aprovar uns pressupostos gràcies a la generositat política dels independentistes catalans. La Zarzuela i el deep state espanyol no ho haurien tolerat. Josep Borrell no sabria com explicar-ho a Europa. De fet, queda clar que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són gent d’ordre, perquè si el seu objectiu només fora desestabilitzar Espanya, anunciaven un pacte pressupostari amb Pedro Sánchez amb contrapartides secretes i a Madrid es produiria un terratrèmol polític de conseqüències imprevisibles.