Aquesta nit, a la Diagonal he tornat a sentir una cançó que em cantava la meva mare fluixet perquè no la sentissin els veïns ―”la reina vol corona, corona li donarem, que vingui a Barcelona i el coll li tallarem”―. Avui no era més que una simpàtica referència històrica, amb la diferència que ara la cançó es dedica al Rei, la qual cosa vol dir que tornem a ser com als anys trenta quan cansats de la “dictablanda”, els espanyols van decidir canviar de règim. Ara, de moment, tot és més suau i ningú desitja la mort de ningú. El crit més unànime era “fora el Borbó” i els que s’engrescaven amb el “mori el Borbó”, també de referències històriques, no rebien gaire suport. Amb que se’n vagi el monarca i tot el que comporta, la gent en tindria prou.

M’atreveixo a dir que si a Espanya es plantegés un canvi de règim cap a la República espanyola, els catalans serien els primers a contribuir-hi, i m’atreveixo a dir-ho perquè és el que sempre ha passat. L’estadística històrica no enganya. Sense Catalunya mai Espanya hauria tingut cap de les dues repúbliques.

A la Diagonal hi havia déu-n’hi-do de banderes republicanes i de consignes significatives a les pancartes. “No va de banderas, va de sistema, abajo la monarquía”, deia una. Més biofilosòfica i creativa era aquesta: “Espermocracia no es democracia”. Tothom al seu voltant es feia selfies.

No som als temps de la guillotina. La gent no és tan sanguinària, però quan un rei pren partit, com ha fet Felip VI, i com van fer els seus avantpassats, la monarquia ha iniciat el camí de la retirada

El cas és que un acte del Rei que s’havia de fer a Girona, ha hagut de refugiar-se a Barcelona perquè era més fàcil organitzar la protecció de mil policies antiavalots. No deixa de ser una retirada que només pot anar a més. Els reis, les monarquies, com que no es poden votar, només se sostenen per l’estimació del monarca, o dit en termes més polítics, per un consens social favorable. Quan aquest desapareix, les monarquies acaben malament i els monarques, encara pitjor.

No som als temps de la guillotina. La gent no és tan sanguinària, però quan un rei pren partit, com ha fet Felip VI, i com van fer els seus avantpassats, la monarquia ha iniciat el camí de la retirada. De moment, el Rei d’Espanya ha hagut de fugir de Girona i no li rendeix els honors corresponents el president de Catalunya i tampoc l’alcaldessa de Barcelona.

Aprofitant el procés sobiranista català, quan la institució es trobava assetjada per la corrupció i la inestabilitat, Felip VI va optar per embolicar-se en la bandera per identificar la monarquia amb la unitat d’Espanya. I aquesta nit ha insistit criminalitzant les protestes per la injustícia i la llibertat dels presos polítics quan diu que “la violència i la intolerància no tenen cabuda a Catalunya”, que resulta tot un sarcasme. Qui és violent i qui és intolerant?

Tot plegat només és una tàctica per sortir del pas. I dura el que dura, perquè la desafecció no té marxa enrere. Ara sembla que només siguin els catalans que, siguin independentistes o no, tots junts sumen prop del 80% de rebuig a la monarquia. Tanmateix les banderes republicanes ja són habituals quan es manifesten els pensionistes de Bilbao, els mestres gallecs, els perjudicats per les infraestructures a Múrcia o els damnificats de l’Espanya buidada. Aquesta efervescència té molt a veure amb el fet que Pedro Sánchez descartés el pacte amb Unidas Podemos, un partit republicà que porta el color morat i que precisament per això va ser víctima de la guerra bruta de l’Estat. La pervivència de la monarquia ja no depèn del monarca. Com ha passat abans, la tendència creixent de la reivindicació republicana pujarà sobtadament i esclatarà arran de la propera crisi política, econòmica o institucional, que tal com assenyalen els vaticinis, la tenim a tocar. Els Borbons van a pitjor perquè Felip VI, refugiat al Palau de Congressos, no ha llegit una pancarta que deia: “Ens voleu terroristes i us volem demòcrates”.