El Rei lladre ha tornat i ha estat rebut amb clam popular. L’exhibició impúdica i ovacionada de la dilapidació apoteòsica dels milions rampinyats és tot un símbol de la decadència no pas de la monarquia, sinó d’una societat incapaç de regenerar-se. La impunitat dels monarques i dels cortesans ha esdevingut llei. També era un secret a veus que els governants corruptes del Partit Popular havien esmerçat infinitat de recursos públics per amagar els seus saquejos. Ara de sobte s’ha volgut fer públiques totes les obscenitats practicades per una conxorxa del poder polític, el poder judicial, el poder econòmic i els mitjans de comunicació (també periodistes exercint de sicaris o callant i atorgant). Les informacions aparegudes en les darreres setmanes semblen una competició interessada entre els dos partits dinàstics per veure qui ha estat el més atrevit en l’ús fraudulent i l’abús sistemàtic dels organismes de l’Estat.

Joan Carles de Borbó ha quedat exculpat i homenatjat com a malfactor, l’hereu manté el seu dret a la impunitat, els dissidents són perseguits i/o silenciats, i els debats parlamentaris han estat prohibits. Una ministra de Defensa i un ministre de l’Interior organitzaven escamots policials per amagar les proves de la corrupció, perseguir adversaris polítics i manipular les eleccions. Un policia corrupte era capaç de convèncer fiscals i jutges d’avalar la maldat. Els serveis d’Intel·ligència continuen espiant polítics i ciutadans per alterar el capteniment electoral de la ciutadania. Fins i tot el Defensor del Poble ho ha justificat.

La depravació política que abans se sospitava, ara es proclama sense vergonya, la més gran infàmia esdevé anecdòtica, es manipulen les eleccions i als sondejos només pugen PP i Vox

El més greu és que la depravació que abans se sospitava, ara es proclama sense vergonya ni escrúpols, fins al punt que la més gran infàmia esdevé anecdòtica, gairebé irrellevant. Ni les eleccions, que era el que permetia parlar de democràcia, tampoc són netes. I no passa res. És el que un jutge i després governant socialista va descriure fa uns anys com la institucionalització de la perversitat. Que la revista The Economist mantingui encara Espanya en el grup de països amb una “democràcia defectuosa” sona ara com un insult a la intel·ligència.

Als Estats Units, una altra “democràcia defectuosa”, el fiscal especial Robert Mueller, exdirector del’FBI, va demostrar que Rússia, una potència estrangera, havia interferit en les eleccions presidencials de 2016, que van portar Donald Trump a la presidència. Tretze ciutadans i tres companyies russes van ser acusats. Roger Stone i Michael Flynn van ser condemnats (I Donald Trump els va indultar en els darrers moments del seu mandat). Tanmateix, als Estats Units interfereix les eleccions una potència rival, mentre que a Espanya no són estrangers els que han interferit per obstruir l’acció de la justícia i alterar el resultat de les eleccions, són governants que quan han hagut de comparèixer davant d’un tribunal han estat exculpats i els drets de gent honesta com en Xavier Trias i tants d’altres han estat cruelment atropellats.

Efectivament, després d’escriure aquest article em puc quedar ben descansat d’haver denunciat per enèsima vegada la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol i de les seves institucions, però continuo pensant que aquest i altres articles més ben escrits i més ben documentats d’altres autors, ara i aquí, tampoc serveixen per a res. El darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) confirma que els partits que més pugen en intenció de vot són el Partit Popular i Vox.