La guerra és obscena, en el sentit que posa en evidència el pitjor de la naturalesa humana. Atia l’odi entre éssers humans que ni tan sols es coneixen fins al punt de matar-se o autodestruir-se. A més, però, la guerra excita la immoralitat fins i tot lluny del camp de batalla. Ja s’havia publicat per preparar el terreny comunicacional que la Fiscalia tenia decidit arxivar totes les causes per corrupció del rei emèrit i com que resulta tan escandalós, ha aprofitat l’esclat de la guerra d’Ucraïna per exculpar clandestinament el monarca. Exculpar des del punt de vista penal, perquè no s’ha pogut amagar que Joan Carles I va cometre diversos delictes fiscals, suborns i blanqueig de capital, el que passa és, segons la Fiscalia, que ho va fer fa prou temps perquè hagin prescrit o, el que és més insòlit, es considera que tenia dret a fer-ho!

La corrupció de la monarquia i especialment de la dinastia borbònica ha estat una constant al llarg de la història, per tant, no ens hauria de sorprendre. I des d’un punt de vista d’higiene democràtica, el pitjor no és que el rei robi, sinó que tots els organismes de l’Estat es conjurin per garantir la seva impunitat. Ho ha fet la Fiscalia, ho han fet els tribunals, ho ha fet el poder legislatiu i ho han fet els diferents governs que s’han alternat en el poder. I ho han fet els funcionaris que s’hi han prestat. Aquesta és la constatació de la podridura no de la institució, sinó del règim. Certament, l’article 56.3 de la Constitució espanyola assenyala que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”, una referència que en ple segle XXI s’ha interpretat com si ens trobéssim en l’època absolutista. Podria entendre’s que el cap de l’Estat és inviolable en l’exercici de les seves funcions, igual com els diputats tenen una certa immunitat també en l’exercici de les seves funcions per poder defensar-se dels atacs dels poderosos, però no. S’ha interpretat que el rei, mentre ho és, pot robar, pot matar, pot violar, pot atropellar algú amb el seu cotxe saltant-se un semàfor vermell i pot cometre qualsevol barbaritat impunement, la qual cosa és incompatible amb els fonaments morals de l’estat de dret.

La monarquia es considera un sistema útil i eficient que aporta estabilitat, però a Espanya per salvar la institució s’han soscavat les lleis i els fonaments de l’estat de dret

És obvi que la Fiscalia del Tribunal Suprem ha posat tot l’esforç a fer quadrar el cercle dels fets amb les lleis per exonerar el monarca, però no tant per afavorir la persona, que ha esdevingut un empestat, sinó per mirar de “salvar la institució”. Els partidaris d’aquesta monarquia parlamentària sostenen que és un sistema útil i eficaç que aporta una estabilitat que cal preservar, però ens hem trobat que, per salvar-lo, els poders de l’Estat han hagut de saltar-se o interpretar de manera molt arbitrària una infinitat de lleis. S’ha publicat, però s’ha impedit investigar tota la feina bruta que han fet els serveis d’intel·ligència, sufragats amb diners públics, per evitar que transcendissin els delictes que ara es donen per prescrits. Fins i tot s’ha publicat i ningú ha desmentit que l’Estat ha hagut de subornar amb xifres milionàries el silenci de famoses amants del monarca, la qual cosa continua sent motiu d’escarni i befa en els espais de la premsa rosa. Ja només faltava que ara apareguin en diversos mitjans les amistats perilloses de Joan Carles I amb Vladímir Putin. El líder rus no només va condecorar el rei d’Espanya, també li va organitzar la cacera d’un os emborratxat per l’ocasió i de la mateixa manera que el monarca feia negocis amb el petroli dels països àrabs va pressionar tant com va poder perquè Gazprom i Lukoil compressin Repsol. Afortunadament, en aquesta ocasió, no es va arribar a tancar el negoci.

Diversos especialistes en dret polític i teoria de l’estat partidaris de la continuïtat del règim monàrquic a Espanya admeten que la monarquia no només es legitima per la Constitució, sinó també pels seus actes, atès que el rei no està sotmès a la voluntat democràtica dels ciutadans. La legitimitat de la monarquia necessita renovar-se contínuament en funció del consens social que genera, la seva estricta honradesa, el manteniment de la seva autoritat moral, la defensa dels interessos generals i l’estricta imparcialitat política. Des d’aquest punt de vista, la legitimitat de la monarquia espanyola ha fet aigües pertot arreu, no ha resultat tan útil i eficient com es proclama, però el més insòlit és que per salvar aquesta institució ha estat necessari que el mateix Estat soscavi les seves pròpies lleis, amb la qual cosa resulta que la utilitat i l'eficiència de la monarquia només ho és per uns quants que es beneficien del seu favor i esdevé incompatible amb el correcte funcionament de l’estat de dret.