Al llarg de la meva carrera professional, alguns polítics m’han ofert escriure un llibre sobre ells i sempre he declinat la proposta. Només una vegada em vaig oferir jo a fer-lo. L'hi vaig proposar a Alfredo Pérez Rubalcaba. Per dos motius. Perquè no hi havia possibilitat que se m’identifiqués políticament amb ell i perquè el considerava el polític més interessant i al mateix temps el més inquietant que he conegut mai. Em va dir que no, és clar. Ja tenia algú de confiança qui l'hi escriuria.

La desaparició sobtada d’Alfredo Pérez Rubalcaba i l’unànime homenatge que ha rebut per part de representants de colors i ideologies diversos porta a la conclusió que s’ha mort un gran polític i això permet reflexionar sobre quan es pot dir que un polític és o ha estat bo i des de quin punt de vista. Per exemple, Rubalcaba va ser qui va aconseguir de debò que ETA deixés de matar i també va ser un dels artífexs principals que van gestionar el procés d’abdicació de Joan Carles I i posterior coronació de Felip VI per salvar la monarquia. Rubalcaba treballa sempre perquè l’Estat funcioni, la qual cosa es pot veure com quelcom positiu, però quan l’Estat no funciona, s’entesta a reparar-lo sense substituir cap peça i això ja no sempre resulta tan positiu.

La mobilització de la reialesa en els actes funeraris confirma com n'està d’agraïda la família Borbó amb el polític socialista. Rubalcaba va fer el que va fer per assegurar la continuïtat dinàstica en un moment difícil. I ho va fer malgrat liderar un partit que es defineix republicà. Òbviament Rubalcaba apostava per l’estabilitat política en un moment convuls, així que la seva actuació es pot jutjar de dues maneres. Per una banda, va evitar una probable crisi política de conseqüències imprevisibles, però també va contribuir a consolidar un règim trasbalsat per la corrupció, la crisi financera i el desastre econòmic.

Rubalcaba podia haver impulsat un referèndum perquè els espanyols decidissin si preferien una república, però res més lluny de les seves intencions. Més aviat va estar un polític implacable amb iniciatives regeneracionistes com el Moviment 15-M que va desembocar després en la fundació de Podemos. Observi’s com a detall significatiu la diferència entre els elogis que ha dedicat a Rubalcaba Albert Rivera i el concís condol a la família que ha comunicat Pablo Iglesias...

Rubalcaba ha treballat sempre perquè l’Estat funcioni, la qual cosa es pot veure com quelcom de positiu, però quan l’Estat no funcionava, s’ha entestat a reparar-lo sense substituir cap peça. Ara rep elogis de tothom com un polític extraordinari però quan va ser candidat, el PSOE va rebre el pitjor resultat fins a les hores

Efectivament, doncs, Rubalcaba ha estat un home transcendental, que, com ha destacat tothom, ha actuat sempre “amb sentit d’estat” i ferm partidari de la màxima lampedusiana, que tot canviï perquè res canviï. Va guanyar in extremis la secretaria general del PSOE a Carme Chacón amb un discurs continuista i amb el suport desesperat de Felipe González i Alfonso Guerra. Va aconseguir que el PSC renunciés definitivament al “dret a decidir”. Quan l’Estatut, va intentar conciliar posicions a força de rebaixes catalanes. Val a dir que va admetre que el Constitucional havia comès l’error de tombar l’Estatut després que l’havia votat la gent, però, un cop engegat el procés, la seva raó d’estat avalava impedir encara que fos antidemocràticament la reelecció de Puigdemont.

Ara Pedro Sánchez no ha escatimat elogis a Rubalcaba, però el seu antecessor a la secretaria general va ser dels que més va contribuir a la seva defenestració quan Sánchez es va negar a facilitat el govern de Rajoy. I ha estat Rubalcaba qui abans i després va descriure com un “govern frankenstein” el sorgit de la majoria articulada en torn a la moció de censura contra Rajoy.

Queda clar que Rubalcaba mai s’ha mogut per conviccions estrictament ideològiques. Com a bon exalumne del Colegio del Pilar, l’escola d’on surten els prohoms del deep state espanyol, ha anat pujant en l’escalafó sense que de la seva boca surti cap arenga esquerrana. Al Congrés del 2012, el seu missatge principal va ser: “Necessitem un lideratge fort i jo ho seré... El PSOE no pot renunciar a cap de les seves sigles i ha de tenir una posició comuna. El PSOE és un partit i no una confederació de partits. Un partit que s'assembli a Espanya".

Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat el dirigent socialista que sense haver arribat a president del govern espanyol ha rebut més reconeixement públic, institucional i políticament transversal, però això contrasta amb el fet que quan es va presentar com a candidat a la presidència del govern espanyol el PSOE va obtenir els pitjors resultats des de 1977 fins llavors. Amb la qual cosa sorgeixen més i més preguntes. Si era tan bo, tan excepcional, tan extraordinari... per què la gent socialista no el va votar? Són incompatibles els elogis de la dreta i els vots de l’esquerra? L’anomenat sentit d’estat és un valor progressista? Que pot ser que el sentit d’estat no sigui més que un invent de la dreta per entabanar l’esquerra? A qui es deu un polític? A l’Estat al qual ha de servir o a la gent que l’ha votat? Què defineix que un polític ha estat bo? Bo per a qui?