Conec el cas d’un treballador públic diagnosticat d’hiperplàsia benigna de pròstata que fa sis mesos que està de baixa, sondat, esperant la intervenció que li ha de permetre tornar a fer vida laboral, sexual... normal, vaja. Es tracta d’un home amb inquietuds socials i polítiques que ha participat en les mobilitzacions del procés sobiranista. Tanmateix, ha tingut tant de temps per reflexionar durant la baixa que, malgrat les seves conviccions polítiques a favor de la independència, ha decidit no tornar a votar mai més.
Fa pocs dies, l’alarma la feien sonar dos experts de solvència contrastada, el doctor Guillem López Casasnovas i en Marc Casanova Roca, amb un informe escruixidor sobre les amenaces que posen en perill el model sanitari català, probablement la joia... de la República? Assenyalen aquests experts del Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES-UPF) que “malgrat els esforços de polítics, gestors i professionals sanitaris, les limitacions del finançament s’acaben imposant i la nostra sanitat s’empobreix amb llistes d’espera i frustració ciutadana”. A parer dels investigadors, “en l’actual marc autonòmic, la perspectiva és definitivament negativa, aboca a la societat de peatge, a la pressió envers els copagaments, a la dualització i al qüestionament de la sanitat com factor de cohesió social”.
Les xifres són angoixants. Hi ha un dèficit encobert constant de 2.000 milions d’euros. Només que s’apliqués a Catalunya la proporció estatal entre PIB i mitjana de despesa sanitària, a Catalunya li correspondrien 4.000 milions d’euros addicionals. Per homologar la despesa sanitària de Catalunya amb països de l’entorn europeu caldrien entre 4.600 i 6.000 milions d’euros més cada any.
Els investigadors han volgut fer un càlcul realista i només proposen per evitar la catàstrofe augmentar progressivament el finançament sanitari un 20% per sobre del creixement del PIB. Amb aquest plantejament, Catalunya es posaria al nivell del Regne Unit, Dinamarca, Àustria o França no abans de l’any 2030.
Les xifres són angoixants. Hi ha un dèficit encobert constant de 2.000 milions d’euros. Només que s’apliqués a Catalunya la proporció estatal entre PIB i mitjana de despesa sanitària, a Catalunya li correspondrien 4.000 milions d’euros addicionals
Quin és el drama? Que, malgrat el dèficit encobert, les inversions previstes de fa temps i desateses ―Hospital Trueta, Clínic, Vall d’Hebron, del Mar― i l’augment vegetatiu de la despesa, els pressupostos que dimecres comencen a debatre’s al Parlament preveuen una despesa sanitària inferior a la de l’any passat. (“Pressupost 2020: 9.850 milions. Despesa real 2018: 9.950 milions i de 10.500 milions en crèdits definitius.”)
No cal dir que els dèficits dels serveis públics han estat un argument principal que ha contribuït a l'augment de les ànsies independentistes a la societat catalana. La indignació no és pel que es paga, sinó pel que no torna, pel que no funciona o perquè no hi ha qui t’operi. Com la salut és el que importa més tant a nivell individual com col·lectiu, els representants polítics catalans i sobretot els espanyols que s’han compromès a obrir una negociació tenen en les urgències del finançament sanitari l’oportunitat de demostrar que el diàleg no és una presa de pèl per marejar la perdiu. Cert és que una cosa és la taula pactada per trobar una sortida al conflicte polític i una altra les comissions mixtes tradicionals que s’ocupen d’assumptes administratius, però la situació financera de la sanitat i les amenaces sobre el model són tan greus que potser cal donar-li la màxima prioritat. En aquest cas, qui s’apunti el punt polític no té importància, el cas és que operin d’una puta vegada el meu amic. I potser així li baixa l’enrabiada amb els polítics... i els torna a votar.