El que va succeir l'1 d'octubre de 2017 va posar molt nerviosos els qui consideren que la unitat d'Espanya és una cosa que ha de romandre, tal com és ara mateix, fins a l'infinit.
Sempre m'he preguntat com és possible que per a algú defensar "la unitat" d'un territori, un mapa configurat en un moment concret, serveixi com a raó per envestir contra llibertats fonamentals i drets civils d'altres persones.
Està clar que, tret d'algun beneït que pensi que Espanya pot justificar-ho tot com a concepte, com idea, o com a realitat -sempre realitat temporal-, la raó de tot això es troba en l'interès, que sol ser econòmic. O sigui, que els que defensen aquesta sacrosanta unitat del territori actual espanyol ho fan perquè aquesta situació els beneficia. I per intentar convèncer i buscar suports, proven de fer creure que aquest benefici econòmic que comporta la unitat és extensible als seus pobladors, una cosa que molt em temo, ens és exactament igual veient el que hem vist.
Això va d'administrar territoris, i amb aquests, els seus béns, la seva potencialitat. L'interès de la prosperitat rau en l'objectiu: tant dels qui sostenen la unitat d'Espanya com dels qui se'n volen separar. Encara que tenint en compte la deriva dels drets, llibertats, i repressió en la qual estan desbarrant alguns dels poders que s'identifiquen amb l'Estat espanyol, és lògic que en els interessos dels independentistes també hi hagi l'objectiu de voler desenvolupar una administració de llibertats, justícia i drets que puguin deixar enrere totes les coses abominables que es justifiquen per la unitat de l'Estat.
L'1 d'octubre de 2017 van ser molts els que van veure perillar els seus interessos: no per les urnes, no. Aquelles caixes de plàstic només escenificaven el que en realitat preocupava, que no és cap altra cosa que la força innegable de centenars de milers de persones que havien estat capaces de posar-se d'acord en alguna cosa. En una cosa que suposava desobeir, plantar cara i actuar. Sempre de manera pacífica, per descomptat. Però en definitiva, posar de relleu el seu dret a la llibertat d'expressió, encara que fos mitjançant caixes de plàstic on col·locar un paper que expressés una idea. No he de recordar-li a ningú les conseqüències que va tenir i té tot allò: d'una duresa tal que ens serveix per entendre la força que van fer servir com a "proporcional" que va mostrar la població que va sortir a expressar-se. Potser allà resideix el concepte de "proporcionalitat" del qual parlava el llavors ministre d'Interior de Rajoy.
Sempre ho vaig dir i ho mantinc: el més difícil que va aconseguir aquella expressió de llibertat massiva va ser aglutinar centenars de milers de persones que, independentment dels seus orígens, de les seves afinitats polítiques, van anar a defensar les urnes, entenent que aquesta expressió manifestada de forma pacífica tenia importància en una democràcia.
Aquesta unitat és el que preocupa els nacionalistes espanyols. I per això el més important era dinamitar-la com fos. En primer lloc calia generar divisió entre els dos principals líders independentistes: Puigdemont i Junqueras. No era difícil, ja que hi havia terreny sobre el qual sembrar llavors de discòrdia. Mentre un era tancat, l'altre era a l'exili i es va intoxicar per tot arreu per generar bons i dolents, o dolents i terriblement dolents. Una guerra que no va donar fruits malgrat les tensions, i que va passar per sobre per aconseguir l'actual Govern, una cosa que des de l'unionisme espanyol era l'objectiu a destruir.
Cada figura que tingués respecte, consideració en l'independentisme, seria l'objectiu per provar de minar aquesta unitat. Els Comitès de Defensa de la República eren un altre dels elements que calia criminalitzar: i per a això l'operació Judes serveix. Embolicar una mobilització popular, absoluta i radicalment pacífica, que s'ha mantingut viva després de la defensa del referèndum (perquè el seu nom ve d'allà), per després, defensar la República catalana, és la raó del processament que està tenint lloc ara mateix a l'Audiència Nacional.
És evident que vincular els Comitès de Defensa de la República amb una banda terrorista resulta tan increïble, que fins i tot la Fiscalia ha hagut de filar molt prim per intentar mantenir l'acusació de les persones assenyalades, indicant que estaven actuant "més enllà" dels CDR. O sigui, que per molt que ho han intentat, fins al moment, no hi ha manera d'articular aquest impossible gir pel qual, centenars de milers de persones organitzades per manifestar-se, promoure xerrades informatives, i participar de les activitats col·lectives passaven a ser integrants de cèl·lules que manipulaven material explosiu per atemptar contra d'altres. Peròcontinuen intentant-ho i mentrestant, és clar, molta gent ha preferit posar distància davant del temor de ser víctima d'un muntatge truculent. Una altra divisió més.
La més recent que he vist, és la que ha posat en l'objectiu a Jordi Cuixart. El gran referent de les persones que passaven del partidisme, de les sigles, de les organitzacions polítiques. Jordi ha estat en tot aquest temps la persona incontestable, que amb l'objectiu posat en la sobirania, ha sabut explicar perfectament la importància de les lluites compartides, posant sempre l'amor, la fraternitat entre les persones i els pobles per damunt de tot. Un pacifista convençut, una persona dialogant fins al final, un defensor incansable de la llibertat d'expressió. Ell ha estat l'objectiu dels atacs furibunds, sobretot a les xarxes socials, per part dels qui només defensen la llibertat d'expressió quan és la seva.
Escric aquestes línies perquè necessito desfogar-me del dolor que m'ha produït llegir algunes coses contra en Jordi. I perquè he vist que s'han fet molts esforços per mirar de desprestigiar-lo, d'enfonsar-lo. Evidentment, moltíssims dels comentaris que he llegit venien de comptes de xarxes socials més que sospitoses. N'hi ha moltes que, fent-se passar per independentistes catalans, en realitat no ho són, i esperen amagades el moment per llançar-se contra els referents.
Tots els atacs han saltat en el moment que Jordi va prendre la paraula a les Festes de Gràcia, on ell era un dels pregoners, per demanar els assistents que, si us plau, deixessin que Ada Colau s'expressés, com a alcaldessa de Barcelona. Els xiulets i els crits que algunes persones van fer mentre Colau parlava, van fer que l'alcaldessa hagués de parar el seu discurs entre llàgrimes. Cuixart va prendre la paraula per demanar-los que deixessin parlar, que calia teixir per assolir els objectius de les lluites compartides.
El que s'ha hagut de sentir dir en Jordi ha estat descomunal. He estat uns dies macerant, analitzant i pensant en tot això. Aquí plasmo les meves conclusions, que podran o no agradar, però que intento expressar perquè em sembla important analitzar què és la llibertat d'expressió i com s'hauria de defensar.
La llibertat d'expressió hauria de tenir com a límit els Drets Humans. Hauria de poder exercir-se als carrers, a les institucions, i especialment als Parlaments. Queda vist que no és possible: no només a Espanya, sinó en molts llocs del món.
La llibertat d'expressió es defensa precisament perquè, els qui no pensen com una, puguin expressar-se. Aquí rau la grandesa de defensar-la: perquè defensar la llibertat d'expressió per escoltar el que vull sentir no té mèrit.
Algú em dirà que els crits i xiulets també són llibertat d'expressió. Per descomptat que ho són. Però hi ha una excepció: quan la teva llibertat posa traves a la dels altres, hi ha una col·lisió de drets i aquí és hauríem de reflexionar. Què hauria estat el més just en aquell moment del discurs de l'alcaldessa? Segons la meva opinió, aquelles persones que formen part de la lluita per la llibertat d'expressió (ja sigui de l'1 d'octubre, o de qualsevol altra índole democràtica, pacífica i legítima) haurien d'entendre que Colau també està emparada per la llibertat d'expressió. De manera, a més, representativa, perquè quan parla ho fa en nom de l'Ajuntament de Barcelona. Per molt que ens grinyoli la manera en què va aconseguir la vara de comandament. Però complint les normes que assumim.
Segons la meva opinió, hi ha manera que tots expressin el que pensen: Colau amb el seu discurs, i al final del mateix, els merescuts xiulets i crítiques. Encavalcar una cosa sobre l'altra és el que limita i fulmina les llibertats que hi han de ser per a tothom. Són els temps i són els límits el que importa en aquestes qüestions.
Quan va sortir Jordi a defensar la llibertat d'expressió d'Ada, el que va fer va ser precisament el que ha vingut fent tothora: defensar la llibertat d'expressió de tot aquell que tingui una cosa per dir, de manera pacífica. El respecte ha de ser la base per poder construir una societat lliure, justa i amb capacitat crítica. És sorprenent com alguns no ho volen entendre.
Defensar la llibertat d'expressió d'algú no significa defensar el que aquesta persona hagi de dir. En absolut. Les ments obtuses que critiquen Jordi, són les que pensen que caldria silenciar Ada o qualsevol que no pensi com ells. I pretenen donar lliçons de democràcia. Que gran que els queda aquest concepte!
No es tracta de defensar Colau, ja que personalment crec que els xiulets, les crítiques i les esbroncades els té molt merescuts. I ho dic amb el coneixement de causa que em dona haver-la calat des del mateix instant en què, el 2013, va aparèixer per donar-nos lliçons a tots de la seva manera d'actuar. Quan injuriava els polítics, quan venia a ensenyar-nos ella a fer escarnis, quan se situava per sobre del bé i del mal. La vaig conèixer llavors, ens vam enfrontar, i en aquell moment vaig haver d'explicar-li que jo tenia dret a anar a una manifestació de la PAH, encara que milités per aquell moment en el PSOE. Perquè es va encarregar de justificar que de manera violenta un grup de persones eixelebrades es dediquessin a cridar-me i increpar-me, fins que la policia em va explicar que no podien garantir la meva seguretat allà. Una cosa que a Ada li semblava normal, fins i tot lògica.
En aquell moment li vaig explicar a Ada que això de denunciar els desnonaments no era patrimoni seu, que no. Que allò d'apropiar-se de la llibertat per anar a una manifestació era lamentable. Que els escraches em semblaven una aberració, una cosa que he defensat des d'aleshores i que encara avui mantinc. Fins i tot quan li ho fan a ella, tampoc no els justifico. I no nego que en tot això podria veure-s'hi justícia poètica. Suposo que Ada ha també de prendre la seva pròpia medecina per adonar-se que el temps l'ha fet empassar-se les seves paraules. Va alimentar una cosa perjudicial per a la democràcia, que és assetjar els que no t'agraden. Per moltes raons que tinguis per no estar d'acord amb ells l'atac visceral no és el camí que una democràcia hauria d'oferir.
Dit tot això, crec que l'episodi de las Festes de Gràcia dona per analitzar: la necessària figura de Cuixart, el seu paper al camí cap a una democràcia millor que la que tenim; la importància d'aprendre a exercir la llibertat d'expressió -la pròpia i la dels altres- i la necessitat d'autocrítica que tots ens hem de plantejar de tant en tant.
I per acabar: pensi per un moment si hi ha una sola persona amb qui vostè estigui d'acord en tot. Dubto molt que la trobi. Fins i tot, m'aventuro a dir que un mateix no comparteix les seves pròpies idees quan passa el temps i es pren perspectiva. Per això és tan important aprendre a respectar altres punts de vista, ja que, a més, serà l'única manera d'exigir que els nostres siguin respectats també.