Ni eren fruit d’una herència, ni valien només 30.000 euros. Les joies que van trobar a la caixa forta de José Luis Rodríguez Zapatero han suposat un cop molt més dur del que hom podia imaginar al PSOE, a Pedro Sánchez, al govern espanyol de coalició i, per extensió, a bona part del progressisme estatal que tenia l’expresident com un referent polític, ideològic i també moral.
És, precisament, aquesta última dimensió, la de referent moral, la que pot fer més mal, ja que també és la d’un valor més intangible. Al capdavall, el llegat polític és mesurable i les reformes dutes a terme durant el seu mandat (com el matrimoni homosexual, el divorci exprés o el carnet per punts) són avenços socials que ningú discuteix i que difícilment es revertiran. Però més enllà d’això, José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir consolidar una imatge de netedat i honestedat que ara ha quedat esquerdada. I aquesta esquerda difícilment es guarirà perquè més enllà dels sis delictes pels quals està imputat, les joies —i particularment aquestes tan cares— són un símbol en si mateix.
Per començar, Zapatero ha mentit tant sobre l’origen com sobre el valor que tenien. El seu portaveu, Luis Arroyo, va haver de sortir divendres a demanar disculpes per haver dit que les joies tenien una estimació d’entre 30.000 i 50.000 euros. Finalment, les taxacions de l’Institut Gemmològic Espanyol i la prestigiosa joieria Ansorena han determinat que el conjunt de joies trobades ascendeix a 1,3 milions d’euros. Hi ha un collar que, per si sol, val 278.000 euros. És una peça farcida de diamants i que conté dues maragdes provinents de Zàmbia.
L’origen africà, l’alt valor i l’ostentació del luxe són un torpede a l’ànima social del PSOE
I és això, el valor tan alt, la procedència africana i la manera com han arribat aquestes joies el que resulta demolidor per a la imatge de Zapatero com a referent moral de les esquerres. En primer lloc, l’expresident haurà d’aclarir com aquestes pedres precioses han viatjat de la zona de Kagem (Zàmbia) al seu despatx del carrer Ferraz de Madrid. És per aquest motiu que un dels nous delictes que se li imputen és el de contraban. Deu ser molt dur passar de far de les esquerres a contrabandista.
En segon lloc, arrencar minerals del cor de l’Àfrica negra perquè es puguin lluir en pectorals blancs, rics i europeus és un torpede a les coordenades ideològiques del progressisme que es basaven en una relació de cooperació i solidaritat amb Àfrica, no pas d’extracció. I finalment, però potser el més important: l'ostentació, quasi pornogràfica, de nou-ric a la recerca del luxe que evoquen aquestes joies fa poc de progressista. Això d’anar enjoiat pels llocs es vinculava tradicionalment a un tipus molt concret de burgesia, més aviat ubicada a les zones altes de les ciutats i no pas a barris que són feus socialistes. Tenir en propietat un conjunt de joies que supera el milió —a més d’un delicte fiscal per patrimoni no declarat— és un cop de puny a l’ànima de vocació social del PSOE. Durant els anys del procés, aquesta mateixa progressia intentava desprestigiar les iniciatives sobiranistes amb la pregunta constant de quants diners costaven i va fer especial fortuna una comparació que ara es pot utilitzar perfectament: quantes beques menjador són 1,3 milions d’euros?