La mort de Johan Cruyff ens ha permès veure transformacions dignes de la final del campionat mundial de Drag Queens. Escolti, si vostè en vida va odiar una persona i aquest odi va ser mutu, cal que ara faci el paperet fingint una desolació impostada? Sí? Segur?

Ah sí, esclar, és allò del no quedar malament, oi? Pensem que manifestar bons sentiments cap als nostres odiats un cop “ens deixen” (allò que tota la vida n’havíem dit morir-se o "palmar-la") ens fa ser més bones persones de cara a la gent. Bé, qui cregui que ser un cínic i fingir un reconeixement insincer és ser bona persona, doncs endavant. Potser seria més honrat ser conseqüent amb el que es pensa realment, però tal vegada l’honradesa no compta per obtenir el carnet de creure’s bona persona. Ara, que els quedi clar, amb això passa com amb el pentinat de Donald Trump. Ell potser es pensa que no ens n'adonem, però tots sabem la veritat: és calb i es fa una ensaïmada nivell disseny de Santiago Calatrava. Doncs igual.

Una cosa semblant passa amb l’atemptat de diumenge al parc públic de Lahore, al Pakistan. Quantes massacres com aquesta hi ha hagut durant el darrer any en països no europeus? I, quin ressò han tingut a Europa? Però esclar, com que després de l’atemptat de Brussel·les s’han sentit unes quantes veus recordant que el terrorisme islamista atempta arreu del món i que assassina centenars de persones a tots els continents, ara a corre-cuita, uns quants es llencen a fer piulades de dol per un fet que, si hagués succeït fa un mes, ni els hauria immutat.  

Al final, doncs, per molta gent, la solidaritat i el reconeixement unànime no és res més que un producte del vent que bufa. Una doble llàstima: 1/ perquè és fruit de la mentida i 2/ perquè és un menyspreu a la vertadera i sincera solidaritat que, cada cop més, és un producte de consum que es compra a l’híper del quedar bé.