La història universal de la infàmia és universal només per un motiu ben senzill, perquè tothom la pot entendre de seguida i fer-se’n càrrec dels crims. Els famosos assassinats i robatoris que apareixen, per exemple, als llibres d’Agatha Christie es poden calar a la primera, i on sigui, fins i tot de Barcelona fins a Santa Coloma de Gramenet, però en direcció contrària, passant per l’Hospitalet i donant sencera la volta al món, que és el que més ens agrada a la majoria, viatjar pel món i entendre-hi alguna cosa si és possible. Un mort no deixa mai de ser un mort encara que et quedi ben lluny. No cal ser jueu ni tenir cap educació especial per entendre l’homicidi de Caín sobre Abel i segurament ens costaria trobar un malalt tan autèntic per dintre que no entengués la magnitud d’una tragèdia delictiva. Vagis on vagis del planeta tothom entén la freda venjança de Hamlet perquè li han matat el pare, la determinació d’Indiana Jones en recuperar l’Arca de l’Aliança precisament perquè pot acabar en mans dels nazis o l’horror del qual volen escapar els protagonistes de La llista de Schindler, potser més paorós que la mort mateixa. La literatura de totes les èpoques i el cinema de sempre no parlen d’altra cosa, de la fam i de la set de justícia del públic, de la gent. El mal cou i ens esqueixa per dins, només en beuen els enemics de la societat humana, els que assenyalem com a tarats o monstres.

Un assassinat és un assassinat i un robatori és un robatori aquí i a la Xina Popular. I, precisament per això, la llei essencial sempre és universal i sempre és i serà previsible. Saps perfectament què pots fer i què no pots fer. Ho saps. Els fets constatats, provats, no poden dependre mai de les interpretacions ni dels hàbils jocs de paraules. La realitat no pot ser ignorada, substituïda, per un discurs o per una excusa boníssima. Tant és així que matar en legítima defensa està contemplat en el codi penal sense que, per aquest motiu, el mort deixi de ser el mort. La nostra civilització, que de manera optimista pensem que ve de l’antiga Grècia, comença fundacionalment en aquest punt tan concret i lluminós. En el punt en què els advocats a sou, els sofistes, abusen tant del llenguatge que el mestre Sòcrates acaba vivint per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. Perquè el significat de la llei no pot ser retorçat fins a un punt que acabi dient el contrari del que diu. També per aquest motiu existeix modernament la noble institució del jurat, perquè la justícia no és un territori exclusiu dels jutges, dels tècnics, perquè la justícia pertany a tota la societat. La llei que no pot ser entesa i aplicada per dotze ciutadans i ciutadanes escollits a l’atzar de la nostra comunitat no és una llei, és un parany o alguna cosa pitjor.

Per aquest motiu si Augusto Pinochet fou responsable de determinats assassinats, la justícia de qualsevol país democràtic havia de poder ser perfectament vàlida. Els morts són els mateixos, els crims són els mateixos. Si el rei emèrit Joan Carles ha posat la mà a la caixa els fets també són els mateixos en qualsevol país democràtic - els Emirats Àrabs Units no ho és- i els veredictes han de ser, aproximadament, els mateixos. Ser jutjat en el mateix país no hauria de ser ni millor ni pitjor, però cada dia que passa podem veure que l’evidència ens desmenteix. Josep Miquel Arenas, Valtònyc, no pot ser extradit de Bèlgica per ser jutjat per un vell delicte que ja ha caducat per a la nostra societat democràtica, que preserva, abans que cap altra cosa, la llibertat d’expressió. Ningú et pot fer callar ni impedir-te dir-hi la teva, i encara menys, un rei, que com a cap d’Estat ha de donar exemple d’obediència escrupolosa de la llei. Sempre és millor insultar un rei que emmordassar un ciutadà. La justícia ha d’eliminar els privilegis dels poderosos i dedicar-se al que li pertoca. Determinar sobre els delictes tipificats al codi penal i deixar-se estar de manar arbitràriament i il·legítima sobre el que no té jurisdicció ni la pot tenir: les mesures sanitàries d’una societat, la política lingüística en les escoles, la integritat territorial d’una determinada nació.

La jutgessa de Slesvig-Holstein ho va veure claríssim quan va deixar en llibertat Carles Puigdemont el 5 d’abril de 2018, perquè la llei és universal i previsible. Hi va haver morts, o algun tipus de violència, en el suposat delicte de sedició que se li imputava? No. Perquè la violència en la mirada només pot ser un argument seriós al Tribunal Suprem d’Espanya però no per a un jutge imparcial i honrat en el desenvolupament del seu ofici. La sedició sense violència no és sedició. Com l’assassinat sense cadàver no és assassinat. I aquest és, molt resumit, el nucli de la qüestió. Almenys des del punt de vista de la justícia. La literatura i el cinema ens adverteix amb gran realisme que hi ha o que hi pot haver molt més. Segur. Ens adverteix sobre persones per a les quals la legalitat institucional universal és una ombra llunyana, una nosa per als que es prenen la justícia per la seva mà. Dels que es pensen que són la justícia mateixa de manera encarnada. Són els gàngsters que contemplen la llei de la societat com un obstacle extern a les regles sagrades de la sagrada família, de la sagrada família reial, un món impenetrable de privilegis i de lleis endogàmiques dels que es pensen ser millors que els altres, d’una categoria superior. Francis Ford Coppola ho va explicar estupendament a El Padrí (1972-1990).