En general, al món occidental les vacunes no són obligatòries. Hi ha alguna excepció segons el sector on es treballa. En alguns països, el personal sanitari dels serveis d’atenció mèdica i el sociosanitari de les residències d’avis sí que s’han de vacunar. És el cas, per exemple, de França, Itàlia o Grècia. Per a la resta de la població no existeix aquesta obligació, cosa que, en plena pandèmia, em sembla ben discutible. Vejam.

De la major part de malalties infeccioses, ens vacunem generalment en néixer o de petits. La immunització de grup, doncs, ja la tenim consolidada. Així, per exemple, la diftèria, la tos ferina, el xarampió o poliomielitis. D’alt interès resulta la publicació de la Conselleria de Salut Consideracions ètiques i socials sobre el calendari de vacunacions, un autèntic vademècum molt entenedor sobre aquestes i altres vacunes, en especial l’abast de la vacunació i el nombre d’incidències, en molts casos igual a zero. Una conclusió clara com l’aigua: les vacunes eviten malalties i les seves conseqüències, la més important de les quals ha estat històricament la mort.

Ara, és clar, en plena pandèmia ja disposem de vacunes en un esforç científic, econòmic, industrial, logístic i assistencial sense precedents de cap mena. De fet, en poc més de vuit mesos, a Catalunya i Espanya s’ha vacunat el 80% de la població vacunable. Llevat de persones, qui, per causa de llur estat de salut, no poden rebre els vaccins, el 20% de persones que no s’han vacunat  és perquè no han volgut. Les causes diverses: mandra, confiança en la immunitat de grup, motius ideològics o, simplement, superxeries.

Pel que fa als mandrosos i refiats, sembla que els fets se n’encarreguen de motivar a qui així pensa i, per sort, ja s’encaminen cap als centres de vacunació. Els ideològics, així generosament qualificats, creuen que tenen dret a no vacunar-se. Pot ser. Aquests autodenominats llibertaris són uns il·liberals que no acapten els principis lliberals de llibertat, igualtat i fraternitat. Sense aquestes tres columnes, el món modern no s’aguanta. Els llibertaris de conveniència obliden la igualtat i la fraternitat. És més, com ja em vaig ocupar en aquestes pàgines temps enrere, no pensen que el seu —discutible— dret a no vacunar-se, té com a conseqüència el dret a infectar als altres, dret, obvi és dir-ho, que no existeix. Ni tenen dret a fer pagar a la resta els elevadíssims costos dels seus tractaments i seqüeles quan són presa de la covid-19. Això podria arribar a generar responsabilitats personals. Els que prediquen ximpleries mereixen llàstima.

Aquests autodenominats llibertaris són uns il·liberals que no acapten els principis lliberals de llibertat, igualtat i fraternitat. És més, com ja em vaig ocupar en aquestes pàgines temps enrere, no pensen que el seu —discutible— dret a no vacunar-se, té com a conseqüència el dret a infectar als altres, dret, obvi és dir-ho, que no existeix.

Ara per ara, les vacunes contra la covid no només requereixen una dosi de reforç, perquè els anticossos generats van perdent eficàcia —tercer tram d’injeccions que acabem just de començar—, sinó que no impedeixen que el vaccinat pugui ser vector de contagis encara que ell sigui immune. Per això mantenim encara la mascareta: no podem permetre’ns exposar-nos als aerosols d’aquells que no formen part del nostre grup més íntim. Per això duem la mascareta al transport públic, a la feina, als centres d’ensenyament de tots els nivells, reglats i no reglats, espectacles...

Això no és suficient. Amb una situació molt millor que la resta d’Europa, llevat de Portugal —les cigales del sud han donat una bona lliçó als arrogants del nord—, els nostres hospitals pateixen un increment sense aturador: creixen dia a dia els nous ingressos, ingressos greus, fins i tot a les UCI. Variant segons comunitats, els no vacunats venen a representar uns dos terços, com a mínim, dels ingressats.

En aquest context tant de salut pública com de despesa innecessària, es podria plantejar la necessitat de l’obligació vacunal. Ara bé, en uns països on ni el personal sanitari té l’obligació de vacunar-se (sí, en situacions d’exposició, han de mostrar la PCR en vigor), xoca aquesta demanda d’obligació vacunal, que fins i tot, per ser efectiva, hauria de ser exigida coactivament.

A parer meu, hi ha base legal per fer-ho. Però no temi el lector; no penso endinsar-me en aquest feixuc territori jurídic de les obligacions ciutadanes, en especial de les exigibles a la força.

És aquesta exigibilitat a la força el que tira enrere els governs occidentals a l’hora d’imposar la càrrega personal de les vacunes, fins i tot en pandèmia. El cost d’identificar els antivacunes de tota mena i portar-los, si calgués de l’orella, a punxar-los no seria gens menyspreable. Faríem un pa com unes hòsties.

Però a més —i a això els governs li tenen molta més por— tindria un cost reputacional que es traduiria en les eleccions. Amb la poca força, en general, amb la que els Estats s’enfronten a l’extrema dreta, als Illuminati i altres caterves que passen per alt les mínimes regles de la convivència, només faltaria afegir un front antivacunes que indubtablement seria explotat electoralment i al qual molts vacunats donarien suport sense parpellejar.

En conclusió: paciència, molta pedagogia tant pública com particular. Encara que el fiasco de l’app de la Conselleria de Salut per posar en marxa el passaport covid no ajudi ni molt menys. Contra això no hi ha vacuna.