En el panorama independentista hi ha de tot menys unitat. L’oferta és tan gran, com, al cap i a la fi, prou irrellevant. Des de diverses classes de gradualismes fins als que proclamen l’independence c’est moi, molts d’aquests encara no afiliats.

En el fons, una gran majoria de projectes són purament personalistes. D’índole cesarista, cosa que és el niu de la serp del populisme. Certament, no l’únic, però sí un de molt important.

Resulta innegable —i segurament és natural— que el lideratge fort i indiscutit és la caixa de reclutament dels partits i més en temps tan emocionals com els que vivim. Partits on l’agitació preval descaradament més que la reflexió de les militàncies, tantes com sensibilitats sota un mateix paraigua. La nova política de la nova normalitat no supera, en aquest terreny, el nivell deplorable de l’anterior. Potser perquè les persones també som les de sempre. És el que hi ha.

Des de la meva més absoluta amilitància no entraré, no ja a analitzar, ni tan sols a comentar l’esdevenir en l’interior de les forces polítiques. No són cosa meva, que no pago quota.

Passa com sempre, els personalismes per damunt de tot. Els projectes, per molt encisadors que es presentin, no es pot dir que tinguin molt més recorregut que un esquer

Però no em deixa de cridar l’atenció que trapelleries que, segurament, serien il·lícites en el món privat i empresarial —no necessàriament penals, matiso pels hiperventilats—, es puguin admetre en el món de la política. No només que s’admetin, sinó que se’n vantin els que les duen a terme i, per descomptat, la seva sempiterna claca. Aquestes fosques maniobres són l’astúcia que predicava temps enrere un líder que sembla a hores d’ara periclitat?

Aquestes maniobres són les que fan ràbia de la política, malgrat la particular satisfacció del moment. Genera més descrèdit envers la política. La inhabilita com a transformadora de la realitat.

Passa com sempre, els personalismes per damunt de tot. Els projectes, per molt encisadors que es presentin, no es pot dir que tinguin molt més recorregut que un esquer. Els polítics que passen a la història —quina dèria per passar a la història que pateixen alguns!— són els que han servit al projecte polític, com a líders, els primers. I, quan ha estat necessari salvar el projecte a costa de renúncies personals, ho han fet: Willy Brandt, Pièrre Mendès-France, Charles de Gaulle, Edward Heath, Harold Wilson, Enrico Berlinguer, Pasqual Maragall... No són rara avis, però el seu exemple no és seguit com caldria.

En fi, brandar la unitat, proclamar la transversalitat, però no fer res radical per bastir ponts, es queda en un espectacle, gens recomanable, per cert. En aquests casos, massa freqüents, es diria que el lema real és de la unitat, the show must go on!