El canvi d’eres històriques el fixem arbitràriament en dates. L’edat antiga, fins a la caiguda de l’Imperi romà; l’edat mitjana fins al descobriment d’Amèrica; l’edat moderna, fins a la Revolució francesa i des de la guillotina fins ara. És clar, que el canvi d’era no es produeix en una data concreta. Es tracta d’un període no sempre de decadència que pot durar més o menys temps en el qual els canvis socials, econòmics, culturals o polítics s’acceleren, generen certes convulsions i donen a llum una nova època amb nous paràmetres, nous actors, nous valors, noves institucions.

Sembla que ara, des la caiguda del Mur de Berlín, amb la irrupció de les TIC, la globalització i el feminisme, entre d’altres fenòmens, el món no és el que era fa vint o trenta anys. Seran els historiadors, en el futur, qui posaran nom i data a la nova era que neix agitada i amb moltes revolucions pendents.

Aquestes convulsions i revolucions pendents tenen trets comuns a tot el món, a parcel·les regionals i a zones més reduïdes com estats, regions, o fins i tot ciutats. Aquests canvis afecten tothom en totes les parcel·les de la persona i en les seves interaccions amb els seus semblants. Avui en dia els canvis es diria que són més accelerats. Vist amb perspectiva, i esbrinant el mar de fons i no la superfície, potser no tant.

Però el cert és que vivim una època agitada, on les contradiccions de tota mena són innegables protagonistes. Això és d’elemental aplicació a casa nostra. Veient com vivim en aquest món, no pot ser altrament.

El sistema polític espanyol vigent —nascut dels pactes expressos i tàcits de la transició, molt poc sensible als canvis, era fill del temor al futur— denota cada cop més que està engripat. Des de la monarquia, més impopular que mai (si fos un càrrec electe, no podria exercir cap mena de poder), passant per la conquesta de l’Estat pels oligopolis i, last but not least, la insuportable arquitectura institucional. No entraré en el conflicte en què Espanya es nega a reconèixer que li representa Catalunya. Ho dono per endèmic.

Anem a quelcom més simptomàtic, si es vol, com les recents eleccions, les del 28-A i les del 26-M, les generals i les autonòmiques i les locals. Les europees són una altra competició que té altres plantejaments i requereix altres anàlisis.

Malgrat tenir un sistema electoral aparentem proporcional, però que de fet és majoritari i on les minories territorials pesen de valent, especialment a l’Espanya deserta, i el sistema electoral municipal és presidencialista, no hi ha forma des de 2015 d’obtenir majories ni absolutes ni minories quasi majoritàries, i no sembla que això hagi de canviar.

Les maniobres que intenta Sánchez per obtenir una investidura gratis total són entre patètiques i grotesques. Els 123 escons de Sánchez a la Carrera de San Jerónimo no representen, ni de lluny, cap majoria. És més, un bipartit formal, com coneixem en les democràcies occidentals, fora igualment imponent en termes de majories parlamentàries.

Només un tripartit o un multipartit pot assolir la majoria absoluta. I de majories reforçades, ara per ara és millor oblidar-se’n: ni renovacions del Consell General del Poder Judicial, ni el Tribunal Constitucional, ni els Tribunals de Comptes ni de tants i tants altíssims organismes. Curiosament ningú no ho plora. Però això són figues d’un altre paner. Veurem què dona de si o si anem a unes eleccions després de l’estiu.

Patim un altre desgast institucional igualment immediat i alarmant per al ciutadà per la seva proximitat i immediatesa real, que és el de l’administració local. Malgrat l’apedaçament de la llei electoral municipal, introduint que el cap de la llista més votada en cas de no arribar a un acord seria l’alcalde, hem assistit les passades setmanes al ball de les cadires, sense cap mena de pudor. Ja saben com és el joc de les cadires: sona la música, s’atura de sobte, els jugadors han de seure i, com que hi ha una cadira menys que participants, un es queda sense seient.

Els caçapoltrones professionals han fet l’agost. L’han comprat/conservat la  a canvi de pactes impossibles. Per què impossibles? Doncs perquè, per molta voluntat que es tingui, aigua i ferro només oxiden i inhabiliten per constituir. No hi ha amalgames.

Aquests pactes primaverals difícilment donaran més fruits que, en el millors dels casos, una falsa estabilitat, on tot seguirà igual. Serà una deficient i desmotivada administració, sense idees i incapaç d’albirar els reptes que tenim al davant. Això, dic, en el millor dels casos; en el pitjor —segurament més habituals— patirem constants crisis i baralles, no de galls, sinó de pollets nans i coixos que es creuen àligues.

Aquesta incapacitat dels sistemes i dels seus habitants institucionals per regenerar-se, previ diagnòstic acurat de la realitat, és una de les mostres més paleses de fi de cicle. Segurament, tornant al principi, és un símptoma més que el mar de fons ve fort i que els capitans de servei no passen d’infants a la vora del mar jugant amb barques de paper. Com els castells a la sorra, les onades se’ls enduran.

Ja no és un tema de lleis. O no és un tema només de lleis. És un tema de saber que els temps estan canviant i que ni els dirigents ni les eines estan preparades per al canvi.

Joan J. Queralt
Opinió Ranera Joan J. Queralt