Tots els instituts superiors de todisme poden fer seva la nova versió del teorema clàssic de cal ser optimista: tot pot empitjorar. Cosa que a can Barça l’empirisme quotidià corrobora dia sí i dia també.

Des de 2015, quan Berlín va ser una festa, el Barça no només ha estat desaparegut d’Europa, sinó que ha estat escombrat, des de 2017, amb progressius ridículs fins arribar a l’acarnissament patit a Lisboa.

No es tracta dels disgusts dels afeccionats i socis per una derrota. Al cap i a la fi, els campionats només els guanya un, només un. La ferida esdevé purulenta quan supura incompetència a la gespa i a la llotja. Però qui s’emporta la palma, qui és el top one de tot això és l'encara president Bartomeu.

Rebuts els 222 milions d’euros de Neymar, Bartomeu fitxa una jove promesa que no és més que una jove promesa i un jugador aparentment consolidat, que prové d’altres sistemes de joc, que no es consolida gens. La història post-Figo es repeteix. Com va dir Marx —sí, Marx!—, la segona vegada ho fa com a miserable farsa. I així estem. Amb fitxatges milionaris que res aporten, en part perquè en cinc anys Bartomeu ha nomenat quatre directors esportius i a sobre ha creat la figura del director general. Massa càrrecs per tan magres resultats al camp. I de mal en pitjor en progressió geomètrica.

En això que el millor jugador de la història, coexecutor també del desastre actual diu, per burofax, que marxa. Ara tant se valen les condicions. Condicions que, sigui de pas dit, faran que els todistes universals en matèria contractual esportiva i federativa pontifiquin com els savis de Babilònia i ens il·lustrin amb la seva infinita ignorància.

No cal ser un geni per veure que el Barça no anava bé. Els opositors a les juntes de Bartomeu no anaven gaire millor, ja que el seus intents de canvi no han prosperat. Penonera que no desentona, sigui també dit de pas, del panorama polític general. Quines generacions, renoi!

En aquestes que dilluns passat Messi, fent servir tecnologia predigital, el burofax, diu que passi-ho bé, que fins aquí han arribat les aigües. El Barça, per no variar, en la inòpia, si més no, en aparença. Una nova tempesta a Arístides Maillol, que no sabem com acabarà, ni quant durarà, ni qui la pagarà.

Ningú fins ara ha reparat en un punt, a parer meu, rellevant, un petit detall amb el qual els dimonis els delecten. El detall ens el va oferir aquest diari amb el contracte de 100 milions dimarts passat. Aquí rau, penso, la clau de tot plegat. Amb una remuneració estratosfèrica, el futbolista, diuen, millor pagat del món, ha aguantat, pallissa rere pallissa mentre tenia assegurada aquesta soldada.

Albiro que, un cop assegurada alguna altra soldada, la cosa ha canviat. El gladiador que sentia els colors com ningú, amb el color morat sempre per sota —constants són les seves renovacions infinites—, sent altres colors, els que li asseguren quelcom similar en el seus darrers anys de carrera, esperem per ell, al cim. Curiós que sigui un equip plagat de exbarcelonistes de cor; de cor, reitero.

Que la decisió de Messi de marxar, vist com ha anat la temporada, coronada per un irrellevant i desacreditat Setién, devia ser clara per Bartomeu sembla fora de tot dubte. Decisió reforçada quan ja havia trobat una sortida, que els serveis d’informació del Barça devien haver detectat. Una operació com la de Messi, d’un munt de milions, no s’improvisa d’un dia per l’altre.

A més, i centrat en tema de la plata, vist que amb el de la bimba poc hi havia a fer, les desavinences ja venien de lluny. Fora al seu dia notori que el de Rosario, quan va ser sotmès a procés penal per delicte fiscal, del que va sortir condemnat per tres infraccions, demanava al club que l'ajudés a saldar si més no part de la factura amb Hisenda. La raó? La planificació fiscal dels jugadors, en bona mida, es va dir, no era estranya al Barça. Mascherano segurament podria aportar, si fos del seu interès, més llum.

Com que no parlem de xavalla, Messi, segons vam llegir entre línies, es va sentir desemparat. Desempara que s’ha tornat a palesar amb la causa que tenen oberta ell i el Barça a l’Audiència Nacional per, dit suaument, desajustos fiscals d’abonament d’estipendis a la Fundació Messi, derivats de diferents rendiments que Hisenda no troba justificats, amb denúncies d’excomptables pel mig. Amb Neymar, en el primer cas, els directius del Barça, mitjançant pacte, van transferir la responsabilitat penal al club. El Barça, d’aquesta forma, va tenir l’honor de ser el primer club condemnat penalment, com a persona jurídica. Perquè després es digui que no es guanyen títols.

L’entrecreuament esportiu i econòmic amb Messi, gestionat per Bartomeu d’autèntica pena, ha portat el Barça on l’ha portat: amb un vestidor envellit i sense mentalitat guanyadora i a una caixa on sembla que ni les aranyes volen viure.

Quin panorama per a la nova junta: revertir el teorema de Bartomeu no serà gens fàcil.