Molt hem d’escriure sobre la sentència del procés. Poca cosa bona, però molta cosa haurem d’escriure.
Llegida parcialment en diagonal, amb poca calma d’esperit –tot s’ha de dir– i amb molta contenció, vull posar aquí negre sobre blanc (groc premonitori en el cas de El Nacional!) una sèrie de reflexions juridicopolítiques que ressalten a simple vista del text de la sentència.
En primer lloc, hem de comentar unes conseqüències processals menors, però significatives. El Ministeri Fiscal no pot recórrer aquesta sentència, malgrat la batussa rebuda: de cop d’estat hem passat a un delicte contra l’ordre públic. D’altra banda, el partit que ha exercit l’acusació popular ni podia demanar responsabilitat civil perquè no era perjudicat ni podrà percebre les costes del procés: n’ha estat especialment exclòs. Un fet no tan menor és que a la consellera Bassa li sigui atribuïda la Conselleria d’Ensenyament, en lloc de la que tenia atribuïda. No direm quina. Que el tribunal s’esmerci i rectifiqui. Per finalitzar aquest apartat direm que la sentència està plena d’errades que hauran de ser corregides. La cúpula de la justícia espanyola, en la sentència més impotent de la seva història, és plena d'errades de principiant. Un signe de l’estat de l’estat.
En segon lloc, la vulneració grollera del principi de legalitat i del principi de culpabilitat. Que la rebel·lió es va utilitzar només per –agafant el rave per les fulles– inhabilitar els processats que eren càrrecs electes dels seus càrrecs, agafa ara una lluentor encegadora. No cal insistir-hi.
Però dir que l’alçament violent de la sedició el representen els que, asseguts, es resistien al desallotjament per part de la policia, és de traca i mocador. Per un costat, s’imputa un aixecament als no eren al lloc dels fets (ho han llegit bé: no és una errada de redacció).
A sobre, com en l’antiga jurisprudència defensista del robatori amb homicidi, s’imputava la violència de les forces policials –teòricament legítima– als infractors, al lladres. Si un lladre moria a mans de la policia, la resta eren condemnats per robatori amb homicidi. Però els infractors en aquesta causa no són els que van anar a votar sinó els processats. El referèndum, il·legal fins i tot, no és delicte ni convocar-lo ni organitzar-lo ni participar-hi. Costa d’entendre aquest raonament, que fretura d'una aporia cabdal: com la violència legítima pot ser al mateix temps violència il·legítima?
És més, no hi ha cap diligència ni penal ni administrativa contra cap votant, ni tan sols contra els que van rebre puntes voladores, van mirar amb odi o van trencar ungles. Ni una sola petició de manicura restaurativa.
En tercer lloc, un atenuant de la sedició la constitueix cessar en els actes sediciosos un cop intimats a la deposició de l’actitud. Quan es va donar aquesta oportunitat? Dit d’una altra forma, si els sediciosos s’haguessin comportat violentament –com ho entén tothom i també el Codi Penal–, requerits per la força pública els indòcils haguessin deposat la seva actitud, la pena hauria estat més minsa. Aquesta contradicció del fet que el menys greu es castigui amb més pena és el que es denomina efecte criminògen: castigant més greument el que és més lleu per afavorir delictes més greus. Caos sistemàtic i politicocriminal que invalida la sentència.
Però, en quart lloc, no va haver-hi cap aixecament. Això és essencial. Ara que s'exhumen les despulles del dictador, és sobrer recordar què és un aixecament. Dir que a Catalunya al setembre-octubre va haver-hi un aixecament (o diversos) és un pur insult a la intel·ligència del més ruc de tots plegats, catalans, indepes o no, i espanyols de tota mena.
Però, a més, en cinquè lloc, aquesta violència exògena (i legítima segons els paràmetres jurisprudencials) es mostra en la resistència passiva dels votants del 1-O (no es parla dels organitzadors). Encara que vaixell valgui com a animal marí, el delicte de desordres públics sí que exigeix violència o força física explícita sobre persones o coses i la pena és, com a màxim, de 3 anys de presó. No hi ha forma d’entendre això, més que des del prisma de l’arbitrarietat i vulneració dels drets fonamentals, especialment del principi de legalitat i del dret a un procés públic amb totes garanties. Tindrem ocasió de parlar-ne anys i panys.
Dos punts entrellaçats, provisionalment, finals. En el primer, la sentència rebutja la aplicació de l’article 36. 2 del Codi Penal. En no tractar-se ni de terrorisme, ni de certs delictes sexuals, ni de criminalitat organitzada no resulta obligat diferir els beneficis penitenciaris al compliment efectiu de la meitat de la condemna.
Teòricament, des de demà mateix, els sentenciats a privació de llibertat podrien gaudir de certa llibertat de moviments extramurs de les presons. Les consideracions del tribunal, maquiavèl·licament ambigües, deixen aquesta evolució de l’execució-penitència al futur. I així és.
En un primer moment, la junta de tractament de cada establiment carcerari proposa un règim de compliment al condemnant. Si reu o fiscal no hi estan d’acord, ho recorreran davant el jutge de vigilància penitenciària. Com que no és raonable pensar que davant d’un benefici el pres recorri, –de fet, qui recorre l’atorgament dels mals dits beneficis penitenciaris és el fiscal–. Aquest recurs del fiscal contra la resolució del jutge de vigilància penitenciària correspon decidir-ho al tribunal sentenciador, en l’espècie, el Tribunal Suprem. O sigui que els guantanameros de guàrdia que deien avui mateix que els presos serien a casa per Nadal si, per un cop, sabessin de què parlen, haguessin fet mutis. Res no està escrit.
I l’altre aspecte en aquest impredictible escenari –malgrat la munió de predictors que no l'han encertat– ha estat l’inefable discurs d’avui mateix del president Sánchez quan ha al·ludit al compliment íntegre de les penes. Doctor en Economia, el líder en funcions ha estat mal assessorat. També ho estava un altre inefable, com ho era Fernández Díaz: el compliment de les penes depèn, al cap i a la fi, dels jutges, no del govern espanyol.
Aquests constitucionalistes necessiten més d’un parell de tardes per assabentar-se mínimament de com funciona el seu estat, Arcàdia de totes les ventures jurídiques i democràtiques, segons ells, imaginables. Més d’un parell de tardes.
L’altre aspecte que no ha tingut en compte el president Sánchez, que, com a portada del seu discurs ha declarat respecte diamantí respecte les decisions judicials, rau en el fet que si el TS no ha volgut aplicar l’article 36.2 del Codi Penal és perquè no ens trobem davant d’un delicte de terrorisme ni de criminalitat organitzada (la resta de previsions no toquen). Si el que ha volgut dir Sánchez és que, malgrat el que ha dit el TS, els ara judicialment sediciosos seran tractats com a terroristes, tenim un problema: el govern de l’Estat no respecta les decisions judicials.
En fi, si jo fos la Constitució, estaria amagada del furor constitucional dels que es vanten de constitucionalistes i demanaria empara urgent a alguna instància forària per preservar-me. Com, de ben segur, faran els injustament condemnats avui: cercar la protecció fora en front dels que els neguen trobar-se a casa seva.