És el que deu pensar Joan Carles, el rei pare (li dic pare, perquè la denominació d’emèrit és per als jubilats, no per als dimitits). The party is over o, altrament dit, s’ha acabat el bròquil.

D’un temps ençà la Fiscalia Anticorrupció, per reflex de les investigacions de la Fiscalia de Ginebra, estava verificant els negocis d’intermediació i moviment d’actius subsegüents a l’abdicació relatius al contracte del TGV a la Meca.

Sembla que la cosa agafa volada, volada de la qual no seria aliena l’examiga especial, la senyora Zu Sayn-Wittgenstein, de soltera Larsen. En les investigacions de certa categoria el cherchez la femme continua sent capital i en els temes polítics cal seguir a ulls clucs l’admonició de Gola Profunda a Tots els homes del president (film de 1976): “Seguiu els diners (follow the money)”. El doble patró resulta eternament invariable.

Arribant on ha arribat la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, el fiscal de sala que coordina aquests temes al Tribunal Suprem l’ha reclamat per a la seva unitat. Lògic: l’exrei és aforat, si bé ni ostenta ni pot ostentar cap càrrec. En efecte, dins de la Llei orgànica 4/2014, complementària de la llei de racionalització del sector públic i altres mesures de reforma administrativa (!) es crea l’aforament civil i penal del pare, mare, esposa i filles de l’actual cap de l’Estat: art. 55 bis de la llei orgànica del poder judicial.

Dit això, crida, però, l’atenció un fet burocràtic, però rellevant: el fiscal encarregat del cas es jubila al novembre. Certament, la unitat de fiscalia seguirà, però ja veurem com.

Què li passarà al rei pare? No ho sabem. Rumors hi havia que pensava traslladar la seva residència a la República Dominicana. Caldrà veure com estan els tractats d’extradició entre aquella república i Espanya, en especial en matèria de delictes fiscals i assimilats.

De tota manera, l’imputat entona el cant del cigne. S’ha fet un pas de gegant en la depuració de responsabilitats en matèria d’enriquiments il·lícits abusant del poder públic, en aquest cas un poder públic pretesament sense responsabilitats i, per tant, impune.

No tenia raó, doncs, la diputada Lastra quan va negar al març passat l’obertura d’una comissió parlamentària d’investigació, tot al·legant que el rei (pare) estava protegit per l’article 56. 3 de la Constitució. Aquest precepte es refereix, com és obvi, a qui és rei, no a qui ho ha estat. Com els agrada dir als juristes clàssics, odiosa sunt restringenda, el que és odiós no s’ha d’ampliar. Clar i català: els privilegis, molt, però molt, limitats. Amb els privilegis s’ha de ser molt garrepa i gens ni mica generós. Molt menys encara val fer dir a la llei, encara que hi ha una feixuga pràctica en contra, el que no diu.

Passi el que passi amb l’esdevenir processal del rei pare, la porta per investigar la Corona s’ha obert. És el signe dels temps

La prova, una entre moltes, rau en la mateixa llei d’aforament del rei pare. Si l’exrei està aforat, és conseqüència amb tota claredat que pot cometre delictes i la responsabilitat que se’n derivi li ha de ser reclamada judicialment. Alguns constitucionalistes han de tornar a llegir amb més cura el que diuen les normes i no fer cas dels argumentaris que els assessors els passen.

El següent tema és si l’exrei és justiciable, per quins fets pot ser-ho. Sense dubte pels fets comesos des de la seva abdicació, és a dir, des del 19 de juny del 2014. Què passa amb els fets anteriors a aquesta data? Aquesta és la pregunta del milió. La resposta oficial serà que fins aquell dia era totalment irresponsable. És la resposta, ja dic, oficial, fàcil i acrítica.

Des d’una perspectiva interpretativa respectuosa que les normes jurídiques siguin integrades amb criteris de governança democràtica (interpretació conforme al Codi Civil: art. 3), la cosa no resulta tan fàcil. Certament, en principi, el rei no està sotmès a responsabilitat per una raó. Perquè el govern l’assumeix, tal com diu el mateix article 56. 3 de la Constitució, llevat de tot el referent a la seva casa civil: el govern referenda els actes del rei.

Això comporta que els actes que el govern referenda són actes legítims. El govern no pot referendar l’evasió fiscal del monarca, ni la creació d’una agència clandestina d’intermediació —clandestina, però coneguda—, com tampoc pot referendar que el rei mati la seva dona i altres membres de la seva família, que faci mobbing al personal al seu servei o ordeni eliminar els seus o les seves amants, per exemple. Ens trobem així, doncs, amb actes regis però d’impossible referendament. En tal cas, l’acte no és immune, sinó, entenc, perfectament susceptible de ser jutjat.

Passi el que passi amb l’esdevenir processal del rei pare, la porta per investigar la Corona, primer en situació d’ex i més endavant en situació de vigència, s’ha obert. És el signe dels temps. Recordem, a més, que el rei pare va fer seva la doctrina de la justicia es igual para todos.

Sorprendria ara la manca de coherència. O no.