Els que desqualifiquen el moviment referendista, perquè es creu legal i políticament possible –aclaparadora majoria a Catalunya–, obliden alguns punts essencials que els deslegitimen i fan que el seu formal cau constitucionalista, que reclamen en exclusiva per a si, sigui això, un deslegitimat cau formal, aixoplugat cada cop més en el seu poder material.
Tres mostres. De més antigues a més moderna.
La primera. Al discurs del dilluns passat a Madrid, gràcies a la fraterna hospitalitat de l’alcaldessa Carmena, el president Puigdemont va recuperar unes paraules de l'actual Rei d’Espanya quan era, encara, entre altres coses, Príncep de Girona, precisament a Girona, datades el 21 d’abril de 1990: “La democracia expresa sus proyectos en las urnas”. Cert, prosseguí el president. Ara això no és veritat. Superat, sortosament, el terrorisme assassí, l’oferta incondicionada a les urnes també s’ha superat. Ara, en el marianisme irredempt, ni amb totes les pòlisses del món sembla capaç d’acceptar negociar sobre una qüestió tan essencialment democràtica: les urnes. És més, la crida a les urnes es titlla de cop d’estat i de feixisme. Cosas veredes, amigo Sancho, diu el Quixot.
La segona. Quan el Pla Ibarretxe va ser impugnat en la seva tramitació autonòmica pel govern del PP (13-11-2013), ho va ser en una doble vessant: “a) Acuerdo del Gobierno Vasco, de 25 de octubre de 2003, por el que se aprueba una denominada ‘Propuesta de Estatuto Político de la Comunidad de Euskadi’ y se da traslado de la misma al Presidente del Parlamento Vasco ‘de conformidad con lo exigido por el art. 46.1 a) del Estatuto de Autonomía para el País Vasco"; i "b) Acuerdo de la Mesa del Parlamento Vasco, de 4 de noviembre de 2003, por el que se admite a trámite ‘la propuesta de reforma, para su tramitación conforme al procedimiento legislativo ordinario".
Superat, sortosament, el terrorisme assassí, l’oferta incondicionada a les urnes també s’ha superat
Per interlocutòria 135/2004, el ple del TC va inadmetre a tràmit el recurs, ja que, amb encert, va entendre, que, molt sintèticament, aquestes dues disposicions no eren les normes i resolucions a què es refereixen com a objectes impugnables constitucionalment tant la Constitució com la Llei orgànica del mateix TC. El Pla Ibarretxe va arribar a les Corts (com va arribar la proposta del Parlament de Catalunya de tres alternatives per un referèndum o consulta al Principat) i va ser despatxat l'1 de febrer del 2005 a la porta del Congrés (com també ho va ser la proposta catalana el 8 d’abril del 2014). Però la tramitació en el Parlament de Vitòria va tenir lloc sense cap entrebanc.
Doncs bé, de la sentència del TC 42/2014, com acuradament afirma el professor Joan Vintró, el Tribunal de Domenico Scarlatti abandonà el seu criteri i atorgà a tots els acords parlamentaris, els de mer tràmit inclosos, el caràcter de norma o resolució constitucionalment impugnable. El que per als bascos va ser possible (això és collita meva), per als catalans, no. Un altre cop. Una bona mostra del que alguns constitucionalistes formals entenen per igualtat i el que la seguretat jurídica dona al precedent.
Tercera. Les condemnes del 9-N, tant la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (recorreguda, però de fàcil endevinar el seu destí) i la ja ferma i executada del Tribunal Suprem. Aquestes condemnes es basen en la desobediència, diuen, del president Mas, de la vicepresidenta Ortega, del conseller Homs i de la consellera Rigau. Brolla, però, una qüestió que les sentències no aclareixen i queda demostrada la mala fe del règim. Si la desobediència era tan palesa –tot deixant de banda la dimissió del fiscal general de l’època i les declaracions al mateix 9-N de Rajoy i de Catalá–, per què es va haver de modificar la Llei orgànica del TC per via de la Llei orgànica 15/2015 i introduir, entre d’altes, l’article 92. 4. d): “deducir el oportuno testimonio de particulares para exigir la responsabilidad penal que pudiera corresponder”? És a dir, denunciar davant la Fiscalia la resistència dels que han de complir una sentència del TC.
Aquest canvi de les regles de joc –un exemple entre molts altres– manifesta la deslleialtat institucional del poder de l’Estat i la seva incapacitat per conduir democràticament un problema, i un problema no menor, com la desafecció de Catalunya. Aquesta incapacitat, millor dit, rebuig a conduir-se democràticament i canviar les regles del joc a conveniència, és una font enorme de deslegitimació. A desqualificar, doncs, a altra part.