L'acord entre el PSC i Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona per tirar endavant els pressupostos de la capital catalana, més enllà de reflectir el bon moment de les relacions entre totes dues formacions, almenys pel que fa al consistori barceloní, deixa el batlle Jaume Collboni al capdavant d'una curiosa cursa: de les tres administracions governades pels socialistes i en què Catalunya té interessos, quina serà capaç d'arribar a un acord per aprovar els comptes públics, el govern espanyol, la Generalitat de Salvador Illa o l'Ajuntament de Barcelona? Collboni ha cobrat un primer avantatge, insuficient, ja que depèn de la posició final que adoptin els Comuns, que fins ara han estat un os dur de rosegar per a l'alcalde, que ja va fracassar el 2024, quan al consistori hi havia Ada Colau. En aquella ocasió, per tirar-los endavant, l'alcalde va haver d'emprar una drecera legal, com és la convocatòria d'una qüestió de confiança, un mecanisme pensat per garantir l'estabilitat dels governs municipals, i que estableix que s'entén atorgada la confiança i aprovat el projecte de pressupostos si en el termini d'un mes des que es voti el rebuig de la qüestió de confiança no es presenta una moció de censura amb un candidat alternatiu a alcalde, o si aquesta no prospera.

Ara, a menys de vint-i-quatre hores per a la celebració d'una comissió extraordinària d'Economia que ha de permetre l'aprovació inicial del projecte de pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, així com de les ordenances fiscals per al 2026, les mirades es dirigeixen als Comuns i a un grup municipal descapçat amb la pèrdua dels seus principals referents a Barcelona, Ada Colau, i l'anunciada marxa abans de final d'any de la regidora Janet Sanz, la seva ex mà dreta. Els Comuns hauran d'escollir, com el 2024, si s'afegeixen al pacte PSC-ERC o s'alineen amb els partits de l'oposició, començant per Junts per Catalunya, que hi votarà en contra. En el rerefons de la decisió dels Comuns pesa, i molt, la decisió de Collboni, que, després de les passades municipals del 2023, es va estimar més governar en solitari que no pas facilitar l'entrada de Colau i el seu grup municipal a l'equip de govern. Això va tensionar les relacions, que van entrar en un estadi diferent.

Estaria bé que a Espanya s'obrís un debat no oportunista, sinó reflexiu i de fons, sobre les conseqüències que un govern pugui esquivar la presentació de comptes públics

En qualsevol cas, no és cap drama per a Collboni si els Comuns no li faciliten el vot, ja que acabarà tenint pressupostos d'una manera o una altra. És qüestió de paciència. No estan en aquesta situació ni Pedro Sánchez ni Salvador Illa, els quals sí que necessiten tenir més vots afirmatius que negatius al consistori. Aquestes últimes hores, el president del govern espanyol ha tornat a comprometre's amb el seu anunci que els pressupostos entraran al Congrés dels Diputats, encara que no tingui els vots per a aprovar-los. És, sense discussió, el president que menys pressupostos ha aprovat i dels set anys que fa que és a la Moncloa només ha aconseguit aprovar-los el 2021, el 2022 i el 2023. Després del que hem vist a França, que la no aprovació de pressupostos provoca la caiguda d'un govern i de la necessitat de Sébastien Lecornu de pactar o anar-se'n a casa, estaria bé que a Espanya s'obrís un debat no oportunista, sinó reflexiu i de fons, sobre les conseqüències que un govern pugui esquivar la presentació de comptes públics.

És una reflexió interessant, ja que a favor del sistema espanyol hi ha el fet de primar l'estabilitat, cosa que sempre és un valor en si mateix. Però, en canvi, l'absència de pressupostos dificulta saber quines són les prioritats d'un govern i poder incrementar els comptes públics d'una manera ordenada i no per dreceres legislatives. El més sorprenent de la posició del govern espanyol en el tema pressupostari és que faci anuncis de voler-los aprovar i no mantingui reunions amb els socis parlamentaris que necessita per tirar-los endavant. Això contribueix a fer que la posició del president espanyol s'assembli més a un brindis al sol que no pas a una voluntat real de tirar-los endavant i negociant en profunditat amb els socis parlamentaris, siguin estables o inestables. De fet, de no conèixer-se, no se sap ni quines serien les prioritats de l'executiu, amb una ministra incapaç de tirar endavant ni el nou sistema de finançament autonòmic, ni el finançament singular de Catalunya acordat per a la investidura d'Illa.