Aquests dies, amb gran renou i no gaire sentit de l’oportunitat, hem vist com semblava que es volia canviar el reglament del Parlament ―el qual, malgrat el nom, té força de llei― en matèria de suspensió de la condició de diputat en cas de processos per corrupció. La pretesa modificació de l’article 25. 4 del reglament parlamentari era una més en una proposta de reforma òmnibus que afecta molts preceptes de l’esmentada norma, fonamentalment, aspectes tècnics i no de fons.

Dit això, anem a la disposició que interessa, en concret, a dos apartats de l’article 25 del reglament:

“Article 25. Causes de suspensió dels drets i deures parlamentaris

1. Els diputats del Parlament poden ésser suspesos de llurs drets i deures parlamentaris, després d’un dictamen motivat de la Comissió de l’Estatut dels Diputats, en els casos següents:

a) Si és ferm l’acte de processament o d’obertura de judici oral i el Ple del Parlament ho acorda per majoria absoluta, atesa la naturalesa dels fets imputats.

[...]

4. En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la cor­rupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats”.

La solució correcta políticament, subratllo políticament, quan s’obre judici oral contra un electe per qualsevol delicte ha de ser el cessament. Tanmateix, aquest cessament ha de ser voluntari

Els reglaments del Congrés i del Senat contenen previsions similars només respecte a l’apartat primer. Deixant de banda la diferència entre processament i obertura de judici oral, a causa de la modalitat del procés seguit, totes les instruccions judicials acaben o en arxivament o en una resolució d’obertura de judici oral. L'apartat 4 de l’article 25 ve a ser una especialitat peculiar del primer apartat amb dues diferències significatives.

En primer lloc, xoca l’òrgan que determina la suspensió de la condició de diputat. En efecte, aquest òrgan és la Mesa del Parlament, sense intervenció inicial, llevat de supòsits excepcionals, de la Comissió de l’Estatut del Diputat.

El segon aspecte que crida l’atenció és que, en l’apartat 4, les garanties procedimentals en seu parlamentària són menors que per delictes que poden ser més greus, com són tots el que requereixen processament. Així és: en el primer apartat és el ple del Parlament, previ dictamen de la referida comissió, qui adopta la resolució de suspendre o no el diputat en qüestió. La diferència és gran, ja que en els supòsits del número 4 no hi ha previst un torn d’al·legacions per part del diputat i es produeix una clara indefensió. Sona estrany. Molt.

A més, des del punt de vista de les infraccions, la qüestió es complica. El Codi Penal espanyol ―entenc que encertadament― no conté un delicte de corrupció. És més, en el dret internacional o intracomunitari, corrupció és sinònim de suborn i, a tot estirar, de tràfic d’influències. En aquesta direcció van tant el Conveni europeu de lluita contra la corrupció com el de l'OCDE contra la corrupció en les transaccions internacionals, com també el de l'ONU. Més enllà del suborn, no hi ha corrupció.

Òbviament, però, la corrupció va molt més enllà del suborn. Des d’una perspectiva politicocriminal, és a dir, material, corrupció és, en paraules de la Comissió Europea en el seu Informe al Consell i al Parlament europeus (2014), "abús de poder per tal d’obtenir rèdits privats". Ras i curt. Per dur a terme aquesta finalitat, el corrupte pot cometre diversos delictes, normalment un pack: suborn, prevaricació, falsedat, negociacions prohibides a funcionaris, delicte fiscal... Així les penes resultants són realment fortes; recordem els casos Roldán, Filesa, ERO, Palau, Gürtel...

Deixant a banda la qüestió de les mesures cautelars, he defensat des de fa molt temps que la solució correcta políticament, subratllo políticament, quan s’obre judici oral contra un electe per qualsevol delicte ha de ser el cessament. Tanmateix, aquest cessament ha de ser voluntari. Això és conseqüència d’un plantejament ètic. Quan hom arriba al llindar del judici oral, l’interessat, tal com demostra l’experiència personal i professional, només té un tema al cap: el judici. Preparar-lo com cal és l’únic objectiu vital per l’afectat.

Aquest canvi en l’horitzó de vida crea un indubtable conflicte d’interessos: el dret a la defensa legítima davant unes acusacions formals que seran ventilades en un judici oral i públic i la titularitat representativa. Aquest conflicte d’interessos el posa en situació de, com a mínim, demanar la suspensió de la funció. Des de la meva perspectiva, aquest és un punt d’ètica política cabdal i correspon a electes i als seus partits resoldre'l sense embuts amb la dimissió de l’interès o la petició de suspensió de la funció.

Un dels punts radicals dels codis ètics de conducta parlamentària és precisament l’exemplaritat. La dimissió o suspensió voluntària és una mostra inequívoca d’aquesta exemplaritat. No haver d’entrar en processos parlamentaris contradictoris de suspensió o despossessió de l’escó és indubtablement una bona mostra d’actuar que reforça, i més en els dies que corren, l’exemplaritat obligada dels nostres homes i de les nostres dones públiques.

Aquesta actitud exemplar de dimissió o de petició de la suspensió del càrrec dona sortida a un problema per l’interessat, el seu grup, el Parlament i malestar en la ciutadania. En cas de no dur-se a terme, no hi haurà més remei que aplicar el reglament i suspendre legalment el diputat o diputada que ha de seure a la banqueta dels acusats.