Pocs dies després d’iniciada la invasió a Ucraïna per part de Rússia, ja vaig qualificar, amb les normes a la mà, Putin com a criminal de guerra. No calia ser una llumenera per considerar-lo un delinqüent d’aquesta mena, atès que havia ordenat una agressió armada, delicte, ara per ara, com explicava, d’impossible persecució.

El dret internacional i, molt singularment, el dret internacional penal constitueixen una part de l’ordenament jurídic de costeruda implementació, ja que, a diferència del dret nacional, no té un sistema de compliment obligatori assegurat mitjançant, arribat el cas, la força. Malgrat tot, avança. La prova rau, amb totes les limitacions que es vulguin, en el Tribunal Penal Internacional (TPI), creat per l’Estatut de Roma (ER) el 1998.

Dit això, a Ucraïna, a més del delicte d’agressió, estan tenint lloc delictes de lesa humanitat, contra la guerra i, segurament, també de genocidi, tal com estableixen els detallats articles 5 a 8 de l’ER, sobre els quals després farem una sobrevolada.

Per posar en marxa els procediments penals a causa d’aquests delictes cal una jurisdicció territorial. La més simple és que el crim en qüestió s’hagi comès per un nacional d’un estat part, és a dir, signant de l’ER. Per territori s’entén la terra ferma, les aigües i l’espai aeri jurisdiccionals i les naus o aeronaus de la potència signant. Rússia, òbviament, no es veu afectada, atès que no forma part del sistema del TPI; és més: en va marxar. En segon lloc, encara que els presumptes culpables siguin nacionals d’un estat no signant, si els fets punibles han tingut lloc en territori d’un tercer estat, que sí que integri el sistema de l’ER, el TPI tindrà jurisdicció.

No és obstacle que Ucraïna no hagi encara ratificat l’ER. No ho és, perquè, en canvi, ha acceptat que s’apliqui l’ER al seu territori. En conseqüència, els crims russos a Ucraïna resten sota la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional. Així, el fiscal, per iniciativa pròpia o per denúncia d’un estat tercer ―lamentablement, no de persones individuals, en especial les víctimes i/o supervivents de les atrocitats― pot endegar el procediment contra un subjecte o subjectes identificats o identificables. A més, com els crims objecte del coneixement del TPI són imprescriptibles, les causes no cal iniciar-les necessàriament ara, sinó més aviat quan es disposi de molta més informació, en especial, dels seus eventuals autors i del recompte de víctimes i les violacions patides.

Els delictes que poden ser objecte del tribunal, ja hem dit que són el genocidi, els de lesa humanitat i els crims de guerra. Molt resumidament, el genocidi és l’intent o posada en marxa de la destrucció total o parcial d’un grup nacional, ètnic, racial o religiós, mitjançant la mort massiva dels seus integrants, impedir per la força naixements o el reassignament dels infants. Els delictes de lesa humanitat integren una sèrie de terribles fets punibles principalment contra civils i no combatents, perpetrats de forma sistemàtica, tals com l’assassinat, empresonament en violació de normes fonamentals de dret internacional, tortura, violació, esclavitud sexual, prostitució, embaràs o esterilització forçats o qualsevol altra forma de violència sexual de gravetat comparable. A més, ni al genocidi ni als delictes de lesa humanitat es pot al·legar obediència deguda, atesa que la seva il·legalitat és considerada manifesta.

Posar en marxa una potent maquinària d’investigació, de procediments i, arribat el cas, de condemna i execució de les penes imposades, és un deure jurídic i moral de la comunitat internacional

Finalment, els delictes contra la guerra, que comprenen un amplíssim catàleg que, en essència, estan destinats a limitar els danys indiscriminats, desproporcionats i gratuïts contra els militars i altres combatents i, en certa manera, contra la població civil, en els termes recollits en els quatre Convenis de Ginebra de 1949. En una paraula, són delictes contra l’oxímoron d’una guerra civilitzada.

Tenen per objecte persones i béns especialment protegits. Per exemple, d’entre una llarguíssima llista de fets: homicidi intencional, tortura, tractes inhumans, inclosos els experiments biològics; la destrucció i l'apropiació de béns, no justificades per necessitats militars, i efectuades a gran escala; forçar un presoner de guerra o altres persones protegides a servir en les forces d'una potència enemiga; atacar la població civil que no participi directament en les hostilitats o els seus béns, o personal, instal·lacions, material, unitats o vehicles participants en una missió de manteniment de la pau o d'assistència humanitària; atacar o bombardejar, per qualsevol mitjà, ciutats, aldees, habitatges o edificis que no estiguin defensats i que no siguin objectius militars; atacar edificis dedicats a la religió, l'educació, les arts, les ciències o la beneficència, els monuments històrics, els hospitals i els llocs en què s'agrupen malalts i ferits, sempre que no siguin objectius militars; emprar armes enverinades, gasos asfixiants, tòxics o similars o qualsevol líquid, material o dispositius anàlegs.

D’aquests delictes en són responsables òbviament els seus executors. Llevat de casos excepcionals, els soldats i els militars de més baixa graduació, qui solen ser els executors materials dels plans dels seus superiors, resten impunes. La causa rau no en l’exclusió de culpabilitat, sinó per impossibilitat material d’exigir-los responsabilitats. En canvi, i d’aquí la introducció de la nomenklatura, des de Putin, al seu consell de ministres, estats majors, serveis centrals d’intel·ligència fins a generals i coronels, la major part dels quals estan perfectament identificats, són els que han ordenat, redactat i executat sobre el terreny aquests terrorífics plans que ens retrotrauen als crims de guerra del nazisme. Crims que aniran en augment a mesura que l’objectiu final rus de la victòria s’allunyi.

La tasca a dur a terme és realment ciclòpia. Però posar en marxa una potent maquinària d’investigació, de procediments i, arribat el cas, de condemna i execució de les penes imposades, és un deure jurídic i moral de la comunitat internacional. A més, suposarà una fita que farà ja irreversible el camí de la justícia penal internacional. A condició, és clar, que els imputats surtin de Rússia o siguin lliurats per Moscou; aleshores podrien ser detinguts i posats a disposició del TPI.

Les atrocitats de Mariúpol, Khàrkiv, ara Butxa i, lamentablement, les que seguiran, constitueixen la millor evidència d’aquestes horripilants accions que, sortosament, com passa després de la Segona Guerra Mundial, ja no es troben sense el merescut càstig.