La fase oral del procés ha acabat. Queda la tercera fase: la sentència. Mentre aquesta no es dicti, el judici no haurà conclòs. Després, el més probable és que segueixin altres processos en altres instàncies. Però serà ja sobre un judici acabat, un acabament que és condició per prosseguir la senda de reparar les injustícies. De tota manera, al carrer i a les institucions continuarà un procés polític exhauridor, al qual només una solució política equitativa posarà fi o, si més no, s'apaivagarà durant un temps llarg.

Res a dir de les defenses en negatiu sobre els al·legats finals, sotmeses, a més, a una limitació temporal desconeguda en la llei. Cadascuna de les lletrades (Arderiu, Roig, Gené) i lletrats (Van den Eynde, Melero, Pina, Bergés, Riba, Segarra) fidels als seus estils i plantejaments, amb finor jurídica, expressió atiada i en perfecta coordinació entre ells van desmuntar les quimèriques imputacions de les acusacions. Certament el que va passar a Catalunya és molt greu —greuges compartits!—, fins i tot —cal reconèixer-ho— en part il·legal, però ni greu (encara que compartit) ni il·legal no és sinònim ni molt menys de delicte.

Vociferar aquest fet delictiu en boca de persones, institucions o partits —i els seus corifeus i estómacs agraïts— implicats en corrupció política i econòmica, en crims d’estat, en saqueig permanent i fraus de tota mena (des de dietes duplicades o apropiades a títols comprats) és grotesc. Faria riure si no fos per la crueltat de la situació. Gravíssims delictes consentits o minimitzats en bona mida per l’aparell de l’estat.

Entrar a disseccionar els rodons al·legats finals de les defenses ara no és el moment ni el lloc. Segurament ho farem, però ara no toca. De tota manera, es pot avançar la nota: matrícula d’honor.

Poca cosa a dir més que un gran triomf de la dignitat en les últimes paraules dels acusats. Ni un retret ni una gota d’amargura. Això sí, alguna llàgrima o algun sospir contingut quan es feia referència a la família i als amics. Ni, en paraules de Romeva, cap mena d’odi ni a Espanya, ni als espanyols ni a ningú.

Em quedo amb algunes frases que entenc memorables i que passaran, penso, a la història: unes de pròpies i altres cites ja clàssiques que mai convé oblidar. Començo per Jordi Sànchez. Va citar Sòcrates: més oportú impossible. Ens va recordar a l’inici de la seva al·locució: “més val patir una injustícia que cometre-la”. Tota una declaració de principis. No pas de principis vans.

Va concloure les seves paraules amb un record cap als seus companys de presó, als presos comuns. No va ser a l’estil Bárcenas. Va ser com han de ser els recordatoris: amb el cor i la raó. En efecte, va clamar —no és el primer cop— per una reforma de la presó provisional, font de la major part dels excessos judicials que venen de la instrucció i que les audiències arrosseguen massa sovint fins a la sentència o la condicionen. Cal aquesta reforma i no la faramalla d’un postureig estèril fraudulentament progressista i garantista.

Per part de l’altre Jordi, Cuixart, han quedat a la nostra retina unes colpidores frases, una de les quals s'albira com a lema d'una de les noves campanyes de resistència: ho tornarem a fer. Sense cap mena de dubte és un crit, serè i profund, capital. Però, digueu-ne si voleu qüestió de tarannà, a mi el que em va deixar bocabadat va ser quan va dir que el que no entenia era l’obediència, no la desobediència, obediència que ens ha portat fins aquí, a tots, catalans (indepes o no) i a espanyols. Fins l’estat actual de coses, més injust cada dia, ens ha portat l’obediència. Per pair-ho ben paït.

Malgrat el fred que és el paper o la pantalla, vull fer arribar una abraçada fraternal a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Jordi Turull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila. Una mostra de com cal portar amb el cap ben alt la injustícia dels altres.

Rodalies

Si el president Puigdemont i el conseller Comín no van a Madrid a recollir l’acta d’eurodiputats, no podran anar a Estrasburg a exercir com a tals. Però els jutges no aixequen l’ordre de detenció nacional per garantir la seva immunitat provisional ja guanyada en ser elegits el 26-M. I els jutges tampoc deixen anar Junqueras a la JEC a recollir les credencials, contràriament al que van fer per adquirir la condició de diputats i senador.

El raonament de la resolució del TS és orfe de tota base legal. Comporta, a més, la doble laminació del dret a excedir el càrrec electe i els dels electors perquè els seus representants exerceixin com a tals. El vicepresident Junqueras (i Puigdemont i Comín) tenen tots els drets intactes fins que es dicti una sentència condemnatòria. Oposar com fa el TS les finalitats del procés a un dret fonamental resulta, a parer meu, molt més que una distorsió jurídica: constitueix un atac frontal a tot el que encarna la democràcia representativa.

Coda

Ella sabrà com i per què la Fiscalia situa Oriol Junqueras al capdavant de tot plegat. És un punt a favor de Puigdemont? No ho sabem. El que sí que sabem és que, sense saber com, la Fiscalia fa aquesta imputació a Junqueras, però encara no sap qui és “M. Rajoy” en els papers de Bárcenas. El saber sí que ocupa lloc.

Epíleg

Sagrada es sin duda la causa de la sociedad, pero no lo son menos los derechos individuales. En los pueblos verdaderamente libres el ciudadano debe tener en su mano medios eficaces de defender y conservar su vida, sil libertad, su fortuna, su dignidad, su honor; y si el interés de los habitantes del territorio es ayudar al Estado para que ejerza libérrimamente una de sus funciones más esenciales, cual es la de castigar la infracción de la ley penal para restablecer, allí donde se turbe, la armonía del derecho, no por esto deben sacrificarse jamás los fueros de la inocencia, porque al cabo el orden social bien entendido no es más que el mantenimiento de la libertad de todos y el respeto recíproco de los derechos individuales.” De l’exposició de motius de la Llei d’enjudiciament criminal, de 14-9-1882, obra d’Alonso Martínez, epígon del liberalisme doctrinari. Res més afegir que, de tant en tant, algun temps passat fou millor; si més no, sobre el paper.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (20) Truites i rebel·lió Joan J. Queralt