La ressaca electoral (1a part) ha estat considerable. Han guanyat els que, pels qui es consideren amos del mas, són uns ocupes a penes tolerables. Són els mateixos que han descobert com uns cosins germans, qui ho hagués dit, integren un grup d’extrema dreta, filofeixista. I uns altres, abans una mica llunyans, volen dormir al mateix llit que ells, fent-los fora, és clar.

D'altra banda, a Catalunya, com sempre i arreu, les eleccions les han guanyades quasi tots. Els que ni de lluny han guanyat, sinó que han retrocedit, uns empetitint-se i altres sent a penes un punt en un horitzó tan llunyà com prescindible, es llepen les ferides tot pensant que hagués pogut ser encara pitjor. L’Alcoià fet partit polític. De tota manera, a Catalunya, l’independentisme, fracturat i tot, ha guanyat per primer cop unes eleccions generals. Cal deduir, com a primera reacció, l’encertat de la política espanyola: absolutament maldestra per garantir el que entenen per unitat d’Espanya quan no podem recórrer a l’ús de força.

Tant en climes d’eufòria com de depressió –abans de que el temps posi les coses a lloc– fa que els més fluixos de llengua i amb dificultats per conciliar la joia de la transitòria victòria (com totes) amb la deguda prudència i eficiència, llencen a les xarxes socials autèntics exabruptes, amb denigracions personals intolerables.

Un d’aquests successos lamentables l’ha protagonitzat l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert. Sobre el tuit, ja esborrat, però que es troba a la xarxa, la seva emissora ha dit que mai havia volgut qualificar a ningú de porc i que la composició no era seva. La primera excusa no és creïble i la segona és irrellevant. Xoca amb una intel·ligència que en una frase hom posi el nom d’una persona i al costat la paraula "porc" i després afirmi que no volia dir-li porc. La segona excusa és irrellevant: si, per exemple, agafo una creu gammada per signar les meves piulades, l’exaltació del nazisme està feta, per més que, òbviament, la creu no sigui obra meva.

Aquest incident, greu, ha portat cua. Els que amb raó se senten insultats pels epítets directes per part d’una sèrie de polítics i polítiques que, si algun dia van tenir educació, en alguna mudança la van perdre, ha donat suport a l’autora de la piulada. Les seves procacitats i brutalitats tuiteres són el pa nostre de cada dia. Per tant, en l’esperit dels que se senten ofesos, la retorsió –tornar els insults– és legítima i adient. Error.

La retorsió demostra el mateix nivell que es vol censurar. A més, és un bumerang: entrem en una logomàquia sobre qui va insultar primer i tendim a la baralla al fang, que és el que aquests politicastres volen. O sigui, la retorsió èticament és inassumible i políticament també: és un tret al propi peu.

A més s’oblida un principi bàsic: no ofèn qui vol, sinó qui pot. De la colla de petulants repressors, qui pot realment ofendre? Cal ofendre’s per aquest ramat de cotorres que no fan res més que repetir grollers argumentaris prefabricats per esclaus ad hoc? No paga la pena respondre. En resum: brams de burro no arriben al cel.

La retorsió èticament és inassumible i políticament també: és un tret al propi peu

L’altra conseqüència és que aquesta mateixa setmana, la senyora De Gispert, en ser una de les presidentes vives del Parlament, ha rebut la Creu de Sant Jordi. Com a conseqüència de la seva malaptesa, els insultadors originaris i els corifeus de guàrdia se li han llençat al damunt, ja que la consideren indigna del guardó esmentat. També, amb bona lògica, s’han llençat sobre el president Torra per exigir-li que se li revoqués. És més: ja hi ha iniciatives parlamentàries al respecte. Si això, per desfogar-se uns segons, no és un tret al peu, ja es diria que ho pot ser de forma més clara i barata. El que han hagut de sentir i suportar els que poc o res tenen a veure amb l’expresidenta, ha estat èpic. I continua. I continuarà.

En aquest context hi ha gent que es demana si cal retirar a Núria de Gispert la condecoració. Com deia el clàssic, m’agrada que em faci aquesta pregunta. Per què? Doncs per una simple raó. Com li va etzibar Thomas Piketty al govern francès, en rebutjar la Legió d’Honor, “no penso que sigui funció d’un govern decidir qui és honorable”. Jo crec, des de sempre, exactament el mateix. Per això, abans que Piketty, altres il·lustríssims personatges han rebutjat guardons oficials, a França, a altres països i fins i tot a casa nostra.

A més, quan aquestes distincions resulten atorgades a polítics, i encara més quan estan en actiu, suposa, com hem vist, un risc afegit. De la dignitat es pot passar a la indignitat en qüestió de segons. Que li demanin, sense anar més lluny, a Jordi Pujol, que va ser privat immediatament de les seves distincions, que li havien atorgat a dojo. Distincions, cal dir-ho, conseqüència d’un piloteig que rebaixa a qui el practica i corromp a qui el rep.

Una cosa són els guardons acadèmics en sentit ampli, els gremials o els que donen els col·legues, com el Premi Nobel, un doctorat honoris causa o els Oscars o els Gaudí i una altra de ben diferent és que un govern es dediqui a assenyalar amb una medalla, un diploma o una creu, publicitats a una gaseta oficial, qui mereix ser reconegut o no. En temps de Twitter criticar algunes o totes les decisions de cada any és un perill innecessari afegit. Donar medalles oficials és ara més que mai un esport de risc que desacredita a qui el dona. Aquest any, la Creu de Sant Jordi, per acabar-ho d’adobar, ha anat a parar a un defraudador fiscal condemnant en ferm.

No sembla que aquesta gesta casi amb el tenor literal del article 1 (“Es crea la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per distingir les persones naturals o jurídiques que, per llurs mèrits, s'hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat o més generalment en el pla cívic i cultural”) del decret 457/1981 pel qual es crea aquesta distinció.

Cal fer una pensada, simplificar i deixar anar el llast d’un simbolisme, per mi, demodé. No és una estructura d’estat.

Joan J. Queralt
Opinió Jornada de reflexió Joan J. Queralt