La presentació en societat, gens per sorpresa, de la candidatura de Susana Díaz a la secretaria general del PSOE i, per extensió, a la presidència del govern d’Espanya que va tenir lloc diumenge passat al recinte firal de l’IFEMA, a Madrid, va ser per llogar-hi cadires.
La foto mil cops vista de la fila zero de l’acte és impagable. La vella, vellíssima, guàrdia jugava a ser una pintoresca guàrdia de corps, destinada a la vella militància, ancorada en un passat que no tornarà, però el record de la qual és summament confortable. Díaz es va acreditar com la candidata sense vida pròpia fora de l’aparell del PSOE i sense una preparació especial que aspira a liderar el -encara no està clar- segon, tercer o quart partit d’Espanya. Si aquest era l’objectiu, prova superada.
Anem de més a menys. Què en queda al discurs de Susana Díaz de socialdemocràcia? No dic del discurs publicitat oficialment, sinó el que queda en la memòria col·lectiva. Diria que res. Tenim un discurs nacionalista espanyol sense el contingut social que en la democràcia havia tingut de forma inequívoca el PSOE.
No sabem res de programes d’igualtat, de protecció social, d’inversió I+D, de joventut, comunicacions, educació, pensions, salut pública, sistema creditici, feminisme... ni de la reforma institucional d’Espanya, es miri Espanya per on es miri: organització territorial (algú es creu això de tornar a l’Estatut previ a la sentència del TC?), poder judicial, corrupció, llei electoral, Europa...
Amb aquest raquitisme ideològic, queda només xerrameca, no pas retòrica. Per ser retòric cal menjar moltes sopes. Així, sense missatge socialdemòcrata com a tal, el missatge polític no arriba enlloc. Amb el benentès que els irreductibles, arreu, compren, sense obrir-lo, qualsevol embolcall.
Vist com han anat les coses, un esforç de construcció ideològica tampoc hauria tingut gaire èxit, i, en part per això, no calia esmerçar-s'hi gaire. El que els electors a les primàries del PSOE i la resta de ciutadans tenen clar és que som davant d’una lluita acarnissada i descarnada pel poder. Des de l’aparell del partit s’ha presentat Pedro Sánchez, l’oponent a batre i a rematar, com un frívol traïdor i per això se’l va destituir l'1 d’octubre passat provocant un terrabastall inèdit en les files del PSOE. El sanchisme rememora els fets de l’1 d’octubre del 2016 com un autèntic cop d’Estat, capitanejat pels entreguistes que volien donar, vagin vostès a saber per quins ocults set sous, el poder a Mariano Rajoy. Es va passar del “no és no” –aprovat a un comitè federal previ!- a “l’abstenció és el que hi ha”, aprovat per una gestora. Tots dos bàndols s’acusen de forma irreconciliable de totes les canallades hagudes i per haver.
L’habilitat del sanchisme, de futur incert, rau a presentar una batalla de les bases contra l’aparell, en una mena de batalla dels nans contra gegant que és el sistema. Que això sigui sincer, vista la trajectòria dels caps visibles en els darrers 15 mesos, potser no sigui la conseqüència a la qual universalment hom arribaria. Com tampoc ho seria que el cop de mà al comitè federal de l’1 d’octubre va ser una necessitat davant d'una traïció amb totes les de la llei.
El fet és, però, que l’intent d’apropament –sincer o no- de Sánchez a Podemos no va fer tremolar les bigues de Ferraz. En canvi, va provocar un sisme indescriptible l’anunci d'asseure’s a parlar –no de pactar- amb els grups catalans. Al cap i a la fi va desfermar el cornetí de descàrrega tancada ... contra els propis. Ja n'hi havia prou d'aquest color!. Antes de derechas que rota, seria el lema que van encunyar al PSOE, caient en braços del PP, amb els, ara com ara, simples coristes de Ciutadans.
Els que perdin, sigui per un marge estret o sigui per esclafament –l’africanisme no és sols patrimoni de la dreta nominal-, seran marginats de fet o de dret: seran drenats del PSOE
Pel que es veu, de programa, poc. D'ideologia, nul·la: pur instint de supervivència. És a dir van pensar, a parer meu esclar, que la supervivència del sistema és la pròpia i viceversa. Tot això tindrà una conseqüència gens gratificadora. Sigui quin sigui el resultat de les primàries, els que perdin, sigui per un marge estret o sigui per esclafament –l’africanisme no és sols patrimoni de la dreta nominal-, seran marginats de fet o de dret: seran drenats del PSOE.
Si guanya Díaz, com resulta previsible, comptant com compta amb el suport de l’aparell –poder gens menystenible enlloc-, tant per les seves formes com pel seu missatge, àmplies capes de l’esquerra que encara militen en el PSOE marxaran i gran part de la geografia quedarà orfe d'una representació tradicional. El PSOE esdevindrà, ja oficialment, el gran partit del Sud, gran al Sud i només al Sud.
Si guanya Sánchez, ja s’està preparant una bateria d’accions per fer-li impossible gaudir de la victòria. El fi últim de la gran infàmia és perpetuar el règim i consolidar el gran partit del Sud. Millor final per aquesta llarga agonia del règim, impossible.