Tots tenim en la retina la imatge, vista en directe o en diferit, de la cleca de Will Smith a Chris Rock, diumenge passat, hora de Los Angeles, durant el lliurament dels Oscars. M’interessen les reaccions als acudits de Rock. No m’interessen ni la interpretació de cavaller errant tot venjant l’ofensa a la seva donzella; ni, pel que les salses roses del faranduleig insinuen, la, a estones ben llargues, relació tempestuosa, llençols per mig o no, entre aquest parell de tres. Això dona per a una altra peça. De tota manera, tinc encara els meus dubtes si en el teatre pactat no hi va haver una rebequeria de Smith: ni pel somriure que mostra quan sent l’ocurrència del de Carolina de Sud ni pel so de la bufa ―d’efectes especials em va semblar― i el fet que Rock no es mou ni un centímetre com a conseqüència de l'impacte que visualment i sonorament semblava dur la plantofada.

Em centro en la llibertat d’expressió del presentador i si ha de ser motiu de sanció, com he sentit reiteradament, fins i tot, penal. Com a advertència, he de dir que la llibertat d’expressió, contràriament al que se sol dir per aquestes contrades, és pràcticament il·limitada: ni el bon gust, ni l’educació ―o la seva absència―, ni el malestar que pugui causar en la persona o persones que reben o presencien l’expressió, ni com diu una inadequada jurisprudència constitucional, perquè sigui o no necessària, són límits. Aquests són l’odi, la violència o menysteniment denigratori equivalent a l’odi o a la violència.

El fet de ser un tanoca maleducat o, fins i tot, servir-se del faristol públic per ofendre gratuïtament els altres, fotent-se del seu físic, de com van vestits o d’altres exterioritats, no es diria, en principi, ni generador d’odi, ni un menysteniment que rebaixi en pràcticament res la dignitat d’una persona. Criticar agrament, com s’ha fet en els mateixos Oscar, en alguna ocasió, l’aparença d’un trepitjador o d’una trepitjadora de la catifa vermella, per feridor que resulti, no mereix cap mena de retret jurídic, ni penal, ni civil, ni laboral.

El fet de ser un tanoca maleducat o, fins i tot, servir-se del faristol públic per ofendre gratuïtament els altres, no es diria, en principi, ni generador d’odi, ni un menysteniment que rebaixi en pràcticament res la dignitat d’una persona

Com que la cosa va de cinema, proposo una mena de juguesca. Tenim l’escena final, ja coneguda i de la qual partim; tot seguit, analitzem unes hipotètiques preses alternatives.

Escena final [interior, teatre, escenari i reaccions platea]: un presentador negre fa un acudit sobre un detall físic, l'alopècia, de l'esposa negra d’un assistent negre a la gala dels Oscar. [L’alopècia, ningú ho sabia, és conseqüència d’una malaltia que no mostra res més que la falta de cabells i no se'n fa pública la causa].

Presa alternativa 1 [id.]: un presentador negre fa un acudit sobre un detall físic, l'alopècia, de l'esposa blanca d’un assistent negre a la gala dels Oscar. [id.].

Presa alternativa 2 [id.]: un presentador negre fa un acudit sobre un detall físic, l'alopècia, de l'esposa blanca d’un assistent blanc a la gala dels Oscar. [id.].

Presa alternativa 3 [id.]: un presentador blanc fa un acudit sobre un detall físic, l'alopècia, de l'esposa negra d’un assistent negre a la gala dels Oscar. [id.].

Presa alternativa 4 [id.]: un presentador blanc fa un acudit sobre un detall físic, l'alopècia, de l'esposa blanca d’un assistent blanc a la gala dels Oscar [id.].

Presa alternativa 5 [id.]: un presentador blanc fa un acudit sobre un detall físic, l'alopècia, de l'esposa blanca d’un assistent negre a la gala dels Oscar. [id.].

Sotmeto als inquisidors de guàrdia i el públic en general la comparança de totes aquestes variants i les que es puguin continuar fent. Sortiran a col·lació termes com racisme, misogínia, supremacisme o similars. Cap d’ells arriba al nivell ni d’odi, ni de violència, ni de degradació fregant el zero de la dignitat. Que molestarà, i potser molt, quasi segur. Que és incòmode, també és possible. La resposta, la bufa, sobre la qual no entro ―perquè està òbviament injustificada sota qualsevol circumstància de totes totes―, no canvia en res si hi ha ofensa o no. La resposta, especialment la penal, no pot dependre del fet que la presumpta víctima se senti ofesa: és una privatització del dret penal. En efecte, és enviar algú a la presó o imposar-li una forta multa perquè el subjecte se sent ferit en els seus sentiments. No és legítim que el dret s'encarregui d'això.

Només veig dues solucions raonables; de rabioses, irascibles, irracionals, en una paraula, moltes. Però assenyades, dues de complementàries. D’una banda, saber qui i amb quins criteris va contractar i supervisar Chris Rock com a presentador de la gala, atès que és un personatge sobradament conegut per la seva, diguem-ne, irreverència o, si més no, discutible sentit de l’oportunitat. I la segona: no tornar-lo a contractar.

A més, una tercera: com he dit, que els inquisidors i les inquisidores de guàrdia oblidin presentar querelles a dojo. No toca en absolut.