No! I ara! Pressa, gens ni mica. Només hi ha una emergència sanitària mundial amb totes les seves conseqüències devastadores. Tenir govern en aquest context és una fotesa.

D’entrada, és d’una irresponsabilitat majestàtica, en temps d’emergència, excloure del còmput dels termes legals els dies festius. Les emergències no entenen d’interpretacions reglamentàries, que la realitat ha demostrat evitables a conveniència.

Com han canviat les coses des que els hereus de Convergència van perdre el que van qualificar de plebiscit entre ells i Esquerra, atès que ERC els va superar per més marge que ells al 2017. Com han canviat les coses des que JxCat es diu també d’esquerres! Si fos així, d’una banda, gaudiríem del parlament democràtic més d’esquerres, des de la postguerra, a tot l’hemisferi occidental. Sense deixar de banda el referèndum, que el nou candidat no va deixar mai de banda, ni ahir ni abans, mai; es veu que no és prou d’esquerres per a JxCat lluitar contra la desigualtat amb un rescat social. Com tampoc és prou d’esquerres generalitzar la gratuïtat de l’ensenyament i estendre-la dels 0 a 3 anys, ni fer una política d’habitatge que basteixi les bases, d’una vegada, del dret a un habitatge digne. No sembla prou d’esquerres una renda bàsica general o una política decidida contra la desigualtat o implementar polítiques de gènere, és a dir, feministes. Ni encetar una revolució verda coherent.

Tot això no és prou d’esquerres, pel que es veu. Vet aquí, però, que per la CUP sí que és prou d’esquerres. Tant com per votar a favor de la investidura de Pere Aragonès. Com a la cançó immortalitzada per Rubén Blades, ‘Pedro Navaja': “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios”.

El tema, és lícit concloure, no ve de l’esquerra. Ve per com cal anar cap a la indeclinable independència, amb pas ferm i sense pausa. Això només ho pot garantir el Consell per la República. Poc importa que no sigui un ens públic, que al seu capdavant hi hagi el president Puigdemont, a qui ningú ha triat per a aquest lloc, que en els estatuts d’aquest organisme no figuri un sistema electoral intern, ni la duració dels mandats, ni cap comissió de control i/o conflictes.

Poc importa que l‘objecte a preservar i materialitzar, l’1-O, s’entengui com un objectiu de masses i a penes tingui més de noranta mil afiliats, quan es pretenia arribar la xifra d’un milió per activar-se. Poc importa que l’objectiu de la independència -objectiu al qual cap independentista se l’ha sentit ni directament ni indirectament renunciar- estigui en mans de qui va proclamar una república de 8 segons, perquè hi anava de farol.

Poc importa que no s’entengui que aquesta república interrupta va suposar un descrèdit internacional que pesa i pesarà sobre els proclamadors. Importa i molt no confondre l’estima per Catalunya amb moure un dit al seu favor, ja que la comunitat internacional no ha mogut ni una cutícula. Importa, i molt, no confondre la simpatia per qui pateix la injustícia sagnant per haver proclamat la república, injustícia que es palesa amb una repressió contra les bases jurídiques de l’estat. Importa molt la confusió de la solidaritat personal amb la solidaritat política. Cal esvair tanta confusió.

Així les coses, cal ser més modestos, més realistes, més temperats. Però, per damunt de tot, cal estar més atents a l’emergència en aquests temps que vivim, la tragèdia col·lectiva més gran de les nostres vides. En aquest context, no resulta el més adient pretendre imposar per part dels perdedors electorals, per molt digne que sigui arribar segons, una mena de custòdia externa del govern, que en virtut de l’autoatorgada ortodòxia indepe, semblen més aviat una mena de laics guardians nostrats de la revolució interrupta o de comissariat vaticà per la doctrina de la fe indepe. Parteix aquesta concepció d’un error colossal: la independència es pot entendre legítimament de moltíssimes formes, en contingut i tempos. Els guardians de les essències només en guarden una: la seva.

El govern, qualsevol govern, ha de ser sobirà, responsable davant només del parlament que li ha atorgat la confiança i davant els jutges democràtics suprems que són els electors. La democràcia no reconeix intermediaris de control, aliens als poders públic, que ningú ha triat i que no són responsables davant ningú.

Al capdavall, la democràcia exigeix governs que donin solució als problemes vitals dels ciutadans. En democràcia, el dret al bon govern no caduca mai. És més: posa al descobert la lluita pel poder que sempre es disfressa amb màximes grandiloqüents i buides. Cal aixecar el vel i veure que el rei està despullat. I estarà despullat si calcula que unes noves eleccions -amb les quals alguns especulen obertament- els poden afavorir i recuperar així el que per dret natural seria seu.