En l’actualitat la política catalana està travessada per dues pulsions. Ratificar la República, que per uns quants habitants de les xarxes socials és ja un fet ben palès, d’una banda. Procurar mantenir el que tenim i posar-ho al servei de quants més ciutadans millor, d’altra.

Els que remenen les cireres, és a dir, els polítics, en realitat no són tan radicals. Hi ha prou encreuaments, encara que la respectiva línia teòrica  majoritària és la que diuen seguir uns i altres.

En aquesta pulsió, el mentrestant és el contrari al momentum, quasi tan dolent com la traïció o un mil cops denunciat autonomisme genètic; grotesca acusació en boca de molts. Del momentum ja no queda cap memento (record) i el mentrestant és l’antièpica de mena.

Succeeix, però, que fins i tot deixant de banda la pandèmia que ens escanya —i que no afluixarà ni avui, ni demà ni demà passat— i la que està caient, per arribar a la República, a la República amb majúscula, cal tenir un sòlid mentrestant.

El momentum és, al cap i a la fi, el mentrestant. Ves per on. Sense una caixa i una administració raonablement potents, cap camí cap a la República sembla raonable. Llevat de miracles, és clar, recurs retòric sempre disponible i sempre amb un mercat disposat a comprar-los. Fàcil no ho és ni ho serà. Enlloc està escrit, però, que hagi de ser fàcil.

Passem de l’arenga republicana, grata a les oïdes, a la feixuga grisor de l’administració de l’escassedat amb demandes creixents sense aturador. Aquest és el dilema de la política quotidiana. O èpica o realitat. Això, tanmateix, no vol dir que els polítics hagin d’esdevenir eficients comptables o administradors de l’anar fent.

Els polítics de primera inunden d’èpica, d’il·lusió realista, de salt de progrés efectiu, el quefer diari. Mantenen així amb fonament l’espessa tasca política del dia a dia, que és com el teler de Penélope, etern fins a l'aribada d'Ulisses.

El mentrestant resulta irrenunciable, però no n’hi ha prou. El mentrestant és condició necessària, però no suficient. El versemblant somni que impulsa els pobles és el fil que cus la realitat cap el seu destí.

Al que falta, digues-li polític. O digues-li sastre.