Parlar de sentències i de resolucions judicials, més enllà de les que ha generat el procés, és un tema estrella en els mèdia de tota mena; és feixuc per als lectors, però no ens en podem estar. Així salta la pregunta: en un estat raonablement de dret ―no hi ha res perfecte, però sí notables aproximacions a la perfecció― com és possible que un tribunal de justícia dicti una sentència, ja ferma, en la qual prevalguin signes, símbols i honors del franquisme, del tardofranquisme, del franquisme de la Transició, o com li vulguem dir?
Si tenim jutges ―un ja seria massa― que en els seus raonaments jurídics sotmeten la legislació democràtica als vestigis ideològics de l’autoritarisme franquista, amb el vernís d’un formalisme digne de millor causa, no són estranyes, però sí doloroses, les resolucions que ens deixen bocabadats.
Els paràgrafs anteriors venen a tall de la sentència de la secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del TSJ de Catalunya, del passat 26 de gener. No entraré, no és en absolut necessari, en el viatge per normes municipals ―les més baixes en la piràmide normativa― combinades amb lleis de procediment que es van aplicar per revocar, el 2017, la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el 1976, a Rodolfo Martín Villa.
En dos punts fonamentals, la sentència i qualsevol jurista estan d’acord: les medalles són honors graciosos que entitats públiques atorguen a persones presumptament fora del comú ―fins quan aquesta galindaina?―. Aquestes persones no tenen cap dret a rebre-les i en poden ser desposseïdes sense audiència. No la van tenir en atorgar-se-les, no cal a l’hora de la revocació. Fins aquí, pau i germanor.
La controvèrsia neix del fet que, en lloc de ratificar la sentència del jutjat contenciós, la secció cinquena contenciosa administrativa del TSJ dicta a favor del recurrent, Martín Villa, i li restitueix la medalla. Dos són els motius essencials: un, que no s’ha seguit el procediment administratiu i l’altre, que la remissió a la llei de memòria històrica del 2007 és insuficient. La sentència té dos vots particulars, però com que són concurrents, atès que donen suport a la decisió, no cal fer-hi un esment especial.
En lloc d’haver estat arraconada fa molt de temps i que l’autèntica monarca del sistema fos la memòria democràtica, gaudim ―és ironia― de carrers, monuments, plaques i honors de tota mena que continuen ocupant indignament espais públics destacats
Vejam. D’una banda, tenim unes normes municipals, molt a baix en la piràmide normativa, que no tenen valor de llei i mai poden anar-hi en contra ni anar contra reglaments governamentals, que regulen, és un dir, l’atorgament d’aquesta faramalla d’opereta. Atès que el mateix TSJ no veu raó per donar una audiència especial al, en mala hora, condecorat, ja que no hi ha cap dret subjectiu en joc ni cap perjudici, però vol que s’apliqui, per seguretat jurídica, un determinat precepte del reglament municipal. Per seguretat jurídica sense afectació a cap dret. De nota. Argumentació clarament formalista. Es tracta la revocació d’un honor, al qual ningú té dret i ni causa estat, com si fos la retirada d’una llicència urbanística, d’activitat o una multa, on sí que están en joc drets subjectius.
Però, segons com ho veig, el tema és més gruixut. L’argument essencial de l’Ajuntament de Barcelona és que la revocació de la medalla es correspon a les obligacions dels ens públics derivats de la llei de memòria històrica, la Llei 52/2007. La motivació d'aquesta llei al TSJ li sembla insuficient. L’ajuntament es basa en el seu article 15, apartat 1, que estableix: “1. Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura. Entre estas medidas podrá incluirse la retirada de subvenciones o ayudas públicas”. Sembla que guardonar un governador civil franquista i cap provincial del Movimiento, a més de ministre del Interior amb Franco, són mèrits suficients per considerar Martín Villa afectat per aquest precepte.
En un sentit formalista, com sovintegen a l’Administració i als tribunals que la controlen, aquest precepte pot ser discutible; de fet, el tribunal ho fa. Ara bé, interpretat sistemàticament en relació amb l’apartat 2 de l’article 1 de la mateixa norma (2. “Mediante la presente Ley, como política pública, se pretende el fomento de los valores y principios democráticos, facilitando el conocimiento de los hechos y circunstancias acaecidos durante la Guerra civil y la Dictadura, y asegurando la preservación de los documentos relacionados con ese período histórico y depositados en archivos públicos”), el resultat hauria d’haver estat inequívocament un altre: la confirmació de la sentència recorreguda del jutjat contenciós.
Així perdura la memòria del franquisme. En lloc d’haver estat arraconada fa molt de temps i que l’autèntica monarca del sistema fos la memòria democràtica, gaudim ―és ironia― de carrers, monuments, plaques i honors de tota mena que continuen, també a Catalunya, ocupant indignament espais públics destacats. Curiosa democràcia aquesta i curiosos els seus servidors (i no sols en els palaus de justícia).