Quan el passat 24 de juny es va publicar el Reial-Decret Llei 13/2021 que modificava, entre altres qüestions, l’ús de la mascareta previst en la Llei 2/2021, semblava que l’ús de la mascareta deixava de ser obligatori. Error! La mascareta és generalment obligatòria i només se n’han ampliat algunes excepcions. Així sembla haver-ho entès la població en general i l’ús de la mascareta en públic segueix sent generalitzat.

Aquí el públic hi va respondre molt raonablement i molt acuradament. Tanmateix, i aquí rau un pecat de comunicació, quedava com sobreentès que la pandèmia estava a les acaballes, quan no directament liquidada. En fi, que es podia abaixar la guàrdia.

Aquesta ha estat la mare dels ous. Una part important de la població, al revés de la majoria, ha entès el missatge no donat de la precaució i ha escoltat el de la llunyania del perill ja esvaït. Em refereixo, és clar, als joves entre 16 i 30 anys.

Primer, han cregut en la seva invulnerabilitat, confonent joventut amb cuirassa de superheroi; massa Marvel! Com que la mesura de la retirada de les mascaretes ja feia una quinzena de dies que s'anunciava, les celebracions més o menys casolanes, en llocs d’oci, i en viatges per lliure de fi de curs (cal reconèixer que, en general, les escoles no hi han participat) i amb la reobertura de les discoteques s’han disparat els contagis entre la gent més jove, a qui, per acabar-ho d'adobar, encara li manca algun temps per ser vacunada.

Fins i tot, en aquesta ja nova cinquena onada, s’ha difós la soca delta de la Covid-19 i encara no amb el 40 per cent de la població adulta amb la pauta de la vacuna completa. Vaja: la tempesta perfecta.

Gràcies a la taxa, però, encara notòriament insuficient, de vacunes, la cosa sembla que no serà tan dramàtica, ni de lluny, com va ser a la primavera del 2020. De tota manera, és preocupant sanitàriament i també econòmicament. Tot Catalunya i mitja Espanya estan en vermell -de fet són les úniques zones vermelles d’Europa occidental- i els estats, els més grans, proveïdors de turistes, han donat el toc d’alerta als seus ciutadans amb la recomanació de no viatjar a aquesta Ibèria tan peculiar, liderada en dolent, ara, per Catalunya. Què content que està el malmenat sector turístic!

Sense culpabilitzar ningú, només constatar un fet: la algofòbia del jovent. Els més joves proclamaven sense embuts el seu dret, sí, dret, a passar-s’ho bé després de com de malament ho han passat, tot oblidant els 80.000 morts i l’esforç titànic, amb poca recompensa més que aplaudiments, del personal sanitari i de serveis públics i privats, que van assegurar i encara asseguren que falti ben poc de l’essencial i també ben poc del superflu. És que, per posar dos exemples ben punyents, el personal sanitari o els treballadors dels súpers s’ho van passar d’allò més bé amb la pandèmia i encara s’ho passen de meravella?

Aquesta algofòbia és conseqüència directa d’una educació -preferentment a casa- duta a terme en les societats modernes: la mera molèstia és veu com un mal i on la paraula no ja sacrifici, sinó fastiguejar-se una mica, no és moneda comú. La rebequeria mil cops vista d’un menut, per exemple, en una botiga perquè els pares no han accedit a comprar-li “alguna cosa” és un símptoma d’una societat no tan hedonista -per això cal refinament i cultura- com d’un llindar pràcticament nul a la frustració del més banal dels desitjos.

La Covid-19 ens dona una bona lliçó. N’aprendrem?