Hi ha diverses formes d’enfrontar els problemes, en especial els col·lectius. Una és el maximalisme catastrofista, producte que, ben embolcallat, pot fer passar bou per bèstia grossa. Gratada la superfície, no és més que un pertadisme rebentador que no ofereix més que una solució grotesca, normalment amb sacrifici, de vegades fins la immolació, dels altres. Rebolcats en el vòmit del desastre semblen sortir triomfadors aquests pensadors de barra de bar -quan n‘hi havia- il·luminats per un caliquenyo ranci.
A l'altre costat tenim un possibilisme poruc: es paga el preu que calgui per sortir d’una situació cap a una altra que es creu més profitosa, però que no acostuma a millorar el pou d’on es vol sortir; la feblesa que manifesta, el delata. Aquesta mena de possibilistes defugen el conflicte i les conseqüències ingrates que poden produir-se.
Anem bé, aleshores, entre aquests dos pols. No hi hauria sortida. Bé, sí, una: el fatalisme de l'’això no té solució'. Cap de les tres vies és operativa per trobar solucions dignes de tal nom, tot i tenint en compte que sortir del pas, no pocs cops, ja és una bona solució.
Aquestes ridiculitzades alternatives es nodreixen de la mateixa font, la mare de l’estultícia. Igual que l’aigua té dos elements, aquestes tres opcions tenen dos elements. Aquests dos elements són: 1) que les coses ha de ser fàcils i ràpides; i 2) que, per tant, hi ha solucions màgiques o quasi (depèn de l’astúcia de l’operador).
Només els nens creuen en solucions ràpides i màgiques, encara que de seguida veuen que això no és possible. Passa, però, que molts adults encara són nens. Més que la seva ment, el que s’ha engrandit ha sigut el seu ego. Per tant, no se sap per quins set sous, continuen creient i actuant com si tot fos fàcil i ràpid, és a dir, màgic. I treuen foc pels queixals quan els altres no els segueixen.
No és només una característica dels catastrofistes: els porucs i els fatalistes també pensen igual. Que no es podia haver fet de cap altra manera: tirar pel dret, sense mirar fins on arriba el terra; contenir-se tant que un esdevé morat; o deixar-ho córrer, perquè no hi ha res a fer faci el que es faci.
Aleshores, què? Ens queda, és clar, la política, que no és ni fàcil, ni màgica, on l’astúcia de la capsa de Magia Borras no hi té cabuda. Requereix, tanmateix, esforç, constància, conèixer l’ofici i administrar la gosadia com la sal, per això es diu que la política és un art. També nervis d’acer; nervis d’acer per entomar els cops, però no pas per reaccionar. Ser polític no és fàcil. I ara en patim un dèficit brutal: aquí, allà i més enllà.
Com ja he dit en més d’una ocasió, abans que la ideologia, que és imprescindible, cal el substrat. De substrat, però, sàpiguen disculpar els lectors el meu escepticisme, n'anem molt mancats.
Per tal que ningú s’ofengui d’aquí ni d’un xic més enllà, anem molt enllà. Biden acaba de fer el cim. Trump respon tal com ho ha fet durant aquests quatre anys que no han aportat més que malsons i destrucció de la societat amb la buida fatxenderia de l’abusador.
Per a aquest talòs que és Trump, que s’ha venut fent-se el talòs i s’ha demostrat en realitat un talòs de cap a peus, la realitat, que ell no modela al seu antull -però això és un galifardeu ric de bressol-, no és realitat. Per tant, catastrofisme: com pitjor, millor: negar la realitat, acusar els altres de falsaris i portar-los als tribunals, marcians inclosos. Tant se val si això té èxit: a un incendiari li cal només foc i ell en té una fàbrica. Malgrat els més de setanta milions de vots (el perdedor més votat de la historia) només enganya els de la seva secta, que no són pocs, i això és preocupant. Ell, que va néixer ja amb cullera de plata, ara es veu menystingut. Es lamenta ben segur de no haver donat el cop de gràcia als pollosos que ara l’han guanyat amb la victòria més gran de la història d'Amèrica del Nord.
En canvi, algú con Biden, dit Joe i no Joseph, d’origen molt més humil, fill d’una classe mitjana que ho va passar massa malament, que no va estudiar a cap de les universitats de l'Ivy League (Trump, podent, no va estudiar en cap universitat rellevant) pot portar de nou a la Casa Blanca les classes mitjanes multiculturals, amb certa visió no bipolar del món. Se l’ha acusat de gris, de dinosaure polític (més de 40 anys al Senat), sense carisma, sense glamur. L’enhorabona! És una persona decent, un adult, no un nen mimat. Algú que no menysté els altres. A sobre és un cavaller, un senyor, en una paraula. No vol ser altra cosa que el que es veu. S’ha forjat a ell mateix. L’embolcall, quan és sòlid, és necessari, realça l’objecte i no volem desprendre'ns-en.
Biden ha hagut de lluitar contra Trump -lògic-, però també contra els seus, que no han apostat, inequívocament, a favor d’ell. Em recorda a Pasqual Maragall. Ha fet el que ha de fer un polític: ha defugit el catastrofisme, la recança i el fatalisme. Ha fet política. Només cal veure'l en les seves compareixences, en viu i en directe, no escudat -mai millor dit- darrera el segell presidencial que indignament encara duu Trump, el catastrofista.
O sigui, que davant la temptació del millor és el pitjor, o que el millor és fugir d’estudi o que el millor és el diluvi universal, política, que no és màgia, que no és fàcil i no és ràpida. De tant en tant, massa de tant en tant, en trobem exemples.