Encara que, sobtadament, és una porció quasi negligible de la nostra societat, existeixen grups minoritaris, però cridaners, que clamen en contra de vacunar-se, tot apel·lant a la seva llibertat.

Cerquen arguments ètics, morals i fins i tot jurídics, que la jurisprudència erràtica d’alguns tribunals superiors espanyols -per ara, els catalans, impecables- els forneixen. Aquests anarquistes de dretes, alguns es diuen liberals, arribant a autoqualificar-se de llibertaris, amb el concurs d’alguns esquerrans desorientats prediquen la sobirania de la seva llibertat, és clar, superior a la dels altres, i branden el dret a no vacunar-se contra la Covid-19.

Calen, per no agafar el tema pel boc gros, algunes precisions. Ningú amb poder per fer-ho ha parlat de vacunació obligatòria. No entraré, doncs, en aquesta trampa dialèctica. Una altra precisió: el que és dolent i pot anihilar la llibertat i tots els altres drets és la mort derivada d’una covid desfermada. Més de 82.000 conciutadans ja no poden exercir el seu dret a no vacunar-se. Al cementeri no els cal.

Tot deixant de banda que en els sistemes jurídics occidentals el dret a la llibertat, com a tal, no existeix, sinó que existeixen tants drets a tantes llibertats com llibertats existeixen o es creïn (es nota, un cop més, que són constitucionalistes de pega), el pretès dret a no vacunar-se no existeix ni pot existir.

El dret a no vacunar-se suposa el dret a fer mal o el dret a generar risc mortal contra la resta de ciutadans i aquest dret no es pot reconèixer en un ordenament que sigui mínimament decent. Seria tant com predicar l’egoisme com a centre del nostre sistema de convivència. Tant l’ètica com el dret defugen aquest plantejament i situen el deure de no comportar-se amb nocivitat gratuïta cap el pròxim en el paradigma d’una convivència mínimament pacífica i raonablement ordenada.

Exemples d’aquesta radical insolidaritat ens la va donar un dels factòtums actuals de la dreta desfermada, l’expresident Aznar, en una de les seves més famoses i terribles manifestacions sobre qui li havia de dir quan i quant vi havia de beure. Al contrari, a ell i a qualsevol se li pot prohibir beure vi quan segui al volant d’un vehicle o màquina (o trobar-se sota l’efecte de drogues o fatiga extrema): la seguretat vial o industrial ho imposa. S’imposa com a garantia de la integritat física i moral dels altres membres de la societat.

El dret a no vacunar-se suposa el dret a fer mal o el dret a generar risc mortal contra la resta de ciutadans i aquest dret no es pot reconèixer en un ordenament que sigui mínimament decent

Aquests àcrates què dirien si el seu fill morís en un accident de trànsit en el bus de l’escola perquè el conductor anés begut o els caigués una biga de 10 tones al damunt a l’obra que inspeccionen i acabés amb la seva mobilitat per sempre més? On seria la llibertat del conductor o del maquinista?

Es pot dir que és una mostra d’individualisme radical aquesta forma de pensar. Res menys encertat. L’individualisme neix com a espai de llibertat propi quan es viu en societat, com a espai pel desenvolupament de la personalitat. Atès que precisament vivim en societat els nostres espais xoquen i cal trobar punts d’equilibri equitatiu entre els diferents individualismes. Un d’ells és no fer mal gratuïtament als altres. I és un mal gratuït infligir als altres el risc d’una malaltia molt greu no accedint a vacunar-se. Tornem-hi: hom proclama així el dret a fer mal als altres. Ras i curt.

Més insòlit i més greu encara és que personal sanitari i sociosanitari es negui a vacunar-se i substitueixi la seva immunitat per la detecció de la infecció mitjançant regulars proves diagnòstiques. Un altre punt no menor rau en per què els altres hem de córrer amb aquestes despeses i les d’un eventual tractament d’un estat de salut on hom ha caigut voluntàriament. Però són figues d’un altre paner.

En fi, no és jurídicament ni èticament acceptable que personal d’una llar d’infants es negui a vacunar-se. Com sí, per contra, és legítim que l’empresa, pública o privada, sotmeti la contractació de personal a aquesta condició. No afecta a cap dret del contractat: ni és desigual, ni discrimina ni afecta la intimitat. O dit d’una altra manera: quins pares i mares portaran a la llar d’infants o a l’escola als seus fills sabent que educadors i cuidadors de tota mena es neguen a vacunar-se?

Per acabar: quan es branda un dret, cal que el dret sigui real i no sigui perjudicial de forma gratuïta i egoista per altri. Proclamar el dret a no vacunar-se, tot sabent que el no vacunat és un perill per a la resta de persones no és cap dret ni té cap cobertura legal. És més, pot ser constitutiu d’un acte il·legal pel qual es poden exigir responsabilitats. Per descomptat.