En el discurs que va llegir Lesmes, president del CGPJ, el passat divendres 25 en ocasió del lliurament de despatxos a la darrera promoció de jutges, hi ha una frase que és bessona de la que va pronunciar el 7 de setembre del 2017, en el sentit que la unitat d’Espanya és la base de l’estat de dret.
En el seu darrer discurs, ni els conceptes de democràcia ni d’estat de dret són glossats com correspondria en un discurs judicial, com tampoc ho és la separació de poders. Els discursos de Lesmes presenten, a parer meu, alguna llacuna essencial que delaten el seu pensament poc compatible amb la realitat normativa bàsica que és la Constitució que tant diu respectar.
De la referida quasi elegia ressalta una frase paradigmàtica del pensament espanyolista: primer Espanya i després la resta. Aquesta forma de pensar, és a dir, l’existència d’una Espanya —o una Catalunya o una França o una Alemanya, per exemple— prèvia a tot, per sobre de tot i sense tenir en compte la ciutadania, és pròpia d’un nacionalisme tronat i ahistòric.
En el discurs de Lesmes, l'únic que és important, essencial, és Espanya i la seva unitat. En escasses vuit pàgines surt esmentada vuit cops; democràcia o estat de dret, una.
I és lògic, en el seu discurs, que així sigui. Que sigui lògic no vol dir que sigui ni legítim ni un patró a inspirar la conducta ni dels jutges actuals ni dels futurs.
Lesmes recorda literalment: “La presencia de Su Majestad el Rey, del Jefe del Estado, en la ceremonia de entrega de despachos a los nuevos jueces responde al especial vínculo constitucional de la Corona con el Poder Judicial, vinculación que forma parte de nuestra tradición histórica desde la Constitución de Cádiz de 1812”. L’historicisme és acrític i ho permet tot. Així, amb aquest passatge, entès literalment, costa imaginar Ferran VII lliurant despatxos judicials, perquè, entre altres coses, no hi havia Escola Judicial. Ni cap de les reines regents, ni cap dels espadons ni altres reis que el van seguir.
Però en un moment tendre, com el lliurament dels despatxos, arriba a ser comprensible certa lírica que pretén presentar Espanya com l’Arcàdia d’una democràcia quasi eterna, tan eterna com la pròpia Espanya.
Tanmateix, però llicencies poeticojurídiques a part, el moll de l’os del seu discurs rau en el següent paràgraf: “La Constitución Española de 1978 [... ], al instituir y regular el Poder Judicial emplea una fórmula de hondo significado simbólico y constitucional: la Justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey. Esta breve frase expresa la legitimidad del Poder Judicial, que emana, como todos los poderes del Estado, del pueblo español en el que reside la soberanía nacional, y expresa también que la administración de la Justicia se hace en nombre de quien simboliza la unidad y permanencia del Estado, conjugándose así, armónicamente, en la fórmula constitucional, las ideas de soberanía y unidad de nuestra nación.”
Deixant de banda que els jutges ja existien abans de la Constitució, com moltes altres institucions, el rei mateix, per exemple, crida l'atenció el fet que es vincula la legitimitat del Poder Judicial en el fet que els jutges administren justícia en nom del rei. Anul·la directament la separació de poders.
Els discursos de Lesmes presenten alguna llacuna essencial que delaten el seu pensament poc compatible amb la realitat normativa bàsica que és la Constitució que tant diu respectar
En una monarquia parlamentària, el tradicional és que moltes accions públiques, com el nomenament del president del govern, sigui un nomenament regi, encara que el monarca no l’ha designat ni ha tingut res a veure amb el seu nomenament, ja que és aliè al procediment de la seva elecció. Com el del president de la Generalitat, sense anar més lluny. És una qüestió merament protocol·lària, tribut a una tradició monàrquica que ni posa ni treu res. És un mer formulisme. Hi ha sentències que no venen encapçalades per la fórmula de ser dictades en nom del rei i no perden ni un bri de legitimitat; és més, aquesta absència no les fa impugnables. O sigui que el lligam no passa d’un discutible ús que no afegeix res a l’acte en si.
El que defineix Espanya ho diu la seva pròpia Constitució en el primer paràgraf del primer article: "Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític". És a dir, Espanya es constitueix en una democràcia.
Que hom hagi assolit aquesta fita és una altra qüestió que ara no ve al cas. O sí. Una forma que no arribi a ser tinguda per molts per una democràcia consolidada, malgrat gaudir d’una constitució que supera amb escreix l’escrutini de la democràcia, rau precisament en emmascarar el gen radicalment democràtic de l’article u de la Constitució i vincular un poder de l’Estat, com és el judicial, a la figura del rei, que és un símbol de l’Estat, sotmès igualment a la Constitució i en cap moment i sota cap circumstància superior o prevalent a ella. El rei ho és perquè ho diu la Constitució, no, com antigament, en virtut d’un poder diví.
Una gran lliçó democràtica, l’última que els futurs jutges haurien d’haver rebut en el seu pas per l’Escola Judicial hauria estat recordar l’article 117.1 de la Constitució, que sí que és cabdal en un estat democràtic de dret i que no es va esmentar, sinó que es va ensorrar amb parafernàlia patriotera: “1. La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei".
La justícia emana del poble i s’administra per jutges independents, inamovibles, responsables i només sotmesos a l’imperi de la llei. Ni més ni menys. Però d’això ni rastre. Això, sí: ¡Viva el Rey!