A la roda de premsa d’avui, Laporta ha fet un tràiler molt ampli -gairebé la pel·li sencera- sobre els comptes de Barça. Pel que ha dit, que es ratificarà fil per randa a l'auditoria oficial que es presentarà al setembre, els comptes del Barça, tal com els ha deixat la junta anterior, semblen més aviat un contes. Aquí l’ortografia representa un paper essencial: les paraules poden sonar similars, però tenen significats radicalment diversos. O el que és el mateix: si els comptes són contes, malament, molt malament.

L’estat de coses econòmicament parlant és la mare de tots els mals de Can Barça. Es diu deute desbocat. I va més enllà d’eventuals responsabilitats jurídiques. Em refereixo al fet que el Barça, junt a altres tres clubs de la Lliga espanyola (Reial Madrid, Athletic Club i Osasuna), no són unes peculiars societats anònimes, sinó que continuen sent associacions sense ànim de lucre. Teòricament són dels socis, no dels abonats. Teòricament.

Doncs bé, el que no és damunt la taula i hauria de sortir a la palestra amb llum i taquígrafs és un fet incontrovertible econòmicament. Quan una empresa -i el Barça materialment ho és, ja que participa activament al mercat- està endeutada (1.350 milions d’euros, ens diuen), sigui quina sigui la sortida legal, aquesta empresa, per definició, és vulnerable.

Per què? Senzillament qualsevol amb ganes de fer seva una entitat en pèrdues compra el seu deute, sempre a la baixa, amb moltes quites, i se’n fa l’amo. És quelcom vist mil vegades. Els creditors no tenen clar com i quan veuran saldats els seus crèdits i els venen, amb importantíssims descomptes (més del 50 % fins i tot) i es desprenen d’un risc que pot llastar el seu compte de resultats. Comprar empreses en números vermells és tan antic com el món. La finalitat pot ser reflotar-les i dirigir-les o reflotar-les per vendre-les com un tot o vendre-les a pedaços, gaudir d'avantatges fiscals...

Arribem al Barça. Com el mateix Laporta ha dit de passada -els esments de passada són cabdals: és on rau el fil que porta a la realitat-, la UEFA -paradigma del bon quefer, l’honestedat i la transparència!- ja el va empaitar en el seu mandat anterior a causa de no ser una societat anònima i entestar-se a perpetuar el Barça com a associació civil, amb els seus socis com a únics i sobirans propietaris.

No sembla plausible que davant la porta d’un Barça econòmicament sanejat es plantessin compradors disposats a pagar un euro sobre l’altre el valor real de l’entitat. No seria, si més no d’inici, un bon negoci, és a dir, un de donar promptes i sucoses rendes.

Ara bé, davant un Barça endeutat fins les celles -si no volem dir arruïnat- no cal que es plantés ningú. L’interessat podria picar la porta, a esquenes del mateix Barça, ja que no cal comunicar-li els seus plantejaments, de les entitats creditores i comprar el deute amb una quita -un descompte- substancial. El nou propietari referia l’entitat, la passaria a societat mercantil i començaria un nou pla de negoci al marge dels socis que, amb versemblant raonabilitat, no es farien càrrec del deute del club.

Quan disposem de l’auditoria, al setembre, i puguem analitzar amb propietat els números, podrem saber si generar un deute evident era l’avantsala de la mercantilització del club o simplement nefasta i imprudent gestió

Aquest és, a parer meu, el principal missatge implícit a la roda de premsa d’avui de Laporta. Ha deixat anar prou vegades la brama que el club és dels dels socis. Tanmateix, per continuar sent propietat dels socis, el deute ha de ser assumit pel mateix club. Desterrades avui, per impracticables, les derrames, no queda més camí que, d’una banda, fer austeritat econòmica i, de l'altra banda, un projecte esportiu que miri cap al futur. En les dues branques, Messi, malauradament, és el passat: els temps de les vaques grasses no és l’actual ni l’equip es pot continuar construint entorn a ell -els fracassos històrics a la Champions ho palesen- ni el mateix com a jugador donarà nova glòria a les vitrines del club.

Quan disposem de l’auditoria, al setembre, i puguem analitzar amb propietat els números, podrem saber si generar un deute evident era l’avantsala de la mercantilització del club o simplement nefasta i imprudent gestió. El que sembla a hores d’ara que resulta més que versemblant és que els pressupostos es van maquillar sense fonament i que es van eludir els controls comptable-administratius de l’entitat amb el consegüent perjudici patrimonial a la entitat. L’abast d’aquestes, ara per ara, són prou clares les possibilitats, veurem si tindran conseqüències jurídiques, ja siguin de caràcter merament civil, és dir, patrimonial, o també, malauradament, penal, per frau al Barça.

La rentrée serà excitant a Can Barça i no només sobre la gespa. El Barça serà despullat en públic i haurà de mostrar totes les seves vergonyes. Molt més que amb ocasió de l’enfosquida doble condemna penal per delicte fiscal, un precedent insòlit al futbol de casa nostra. Un precedent vergonyós, que no augura un futur venturós immediat.