Començo avui, amb vocació setmanal per a cada dissabte (per això anem en dilluns!), una sèrie sobre aspectes que entenc rellevants ―ja ho veurem al final― del judici al procés. No sempre se’ls haurà prestat prou atenció o l’atenció deguda, a parer meu, és clar. Comencem, doncs.

La primera nota d’aquest dietari és la polèmica ―molt encesa entre els llecs― de si la defensa ha de ser política o no. Com si no hi hagués dues o més modalitats de defensa. En un judici per rebel·lió, si el que està en joc és l’ordenament constitucional, el que es ventila és polític, polític a la màxima potència. Així, el Títol XXI del Codi Penal, amb la rúbrica "Delictes contra la Constitució", s’obre, precisament, amb els delictes de rebel·lió. Polític sembla, doncs, el tema.

Quan Xavier Melero ―defensor, entre d’altres, de Joaquim Forn, guanyador amb tota claredat del seu combat dialèctic amb les acusacions―, va començar la primera de les seves intervencions dient que aquest era un judici com el d’una estafa o el d’una alcoholèmia, formulava simultàniament dues figures retòriques elementals ―ell, que és un mestre de la retòrica―. D’una banda, feia servir una mena d’ironia com és l’antítesi (no és un judici per estafa!) i, d’altra, la lítote a l’hora de presentar el procés per una mena de delicte menor, com és l’alcoholèmia.

Qui ho va entendre perfectament va ser el fiscal Zaragoza, l'endemà. En la primera intervenció oral de la fiscalia vam escoltar una sobrera cabrada politicopatriòtica, tanmateix rellevant en algun aspecte. Tot entrant al fons del procés ―encara que no era el moment processal, ja que es tractava d’oposar-se a les qüestions prèvies plantejades per les defenses―, va dir que a Catalunya s’havien produït fets molt greus. Certament, sobre això no pot donar-se cap equívoc.

Ara bé, que els fets, siguin els que siguin, fossin greus i, arribat el cas, que fossin ―o siguin― il·legals no els converteix en delictius. La, em temo que dominant, opinió de cunyat vol fer passar fet il·legal per fet delictiu. Error catedralici. El dret penal, ultima ratio del sistema, només castiga els fets il·legals més greus, el que representa una minsa, molt minsa, minoria dels fets il·legals. Aparcar en doble filera o deixar de pagar els salaris, tot passant per escridassar algú ―fets il·legals―, no són delictius. Hi ha altres branques del dret ―el dret laboral, el dret civil, el dret als drets de la personalitat...― que ja donen solució a aquests problemes interpersonals.

Només és delicte el que la llei diu que és delicte i el que la llei no diu que sigui delicte no és delicte

Que el fiscal vingui amb la brama de la gravetat, sí que és greu per voler fer passar il·legal per criminal. Sobretot quan el fiscal és el garant de la legalitat davant els tribunals. La fiscalia oblida el cabdal article 4 del Codi penal en els seus dos primers paràgrafs, ja centenaris, i que són la creu de la moneda del principi de legalitat: només és delicte el que la llei diu que és delicte i el que la llei no diu que sigui delicte no és delicte.

Tothom que veiés l’interrogatori del fiscal Cadena i de l’advocada de l’Estat, Seoane, es va poder fer una idea de com porten de poc apamada la causa. Van haver de corregir dades obrants als informes de la Guàrdia Civil que ja albirem com a prou allunyats de la realitat. Jornades de glòria en tindrem al respecte.

Hi va haver un punt que, personalment, em va sobtar, millor dit, que em sobta des de pràcticament l’inici de la causa. La inacció del govern central i dels seus instruments.

Quan el fiscal presenta una denúncia ―sorpresivament no una querella― per sedició contra els Jordis, pels fets del 20-S, denúncia presentada el 23 següent, demanda al jutge d’instrucció per altressí que reclami a la Guàrdia Civil l’atestat sobre els esmentats fets. L’escrit del fiscal només contenia referències preses dels mitjans. Si tan greus van ser els esdeveniments el 20-S, com és que en 72 hores la Guàrdia Civil no tenia fet un atestat? Sobta, oi?

Tot seguint aquest fil ―que de segur ens portarà a terrenys entre pantanosos i grotescs per la capacitat estatal de resposta― l’advocat Melero va demanar a Forn si, algun cop, en les seves converses amb les autoritats de Madrid, hom havia parlat d’augmentar el nivell d’alerta, tot passant de 4 a 5 en l’escala d’inseguretat. La resposta va ser que mai.

Si el nivell 5 és el grau de resposta més gran davant les amenaces institucionals, tot començant per la de terrorisme, costa d’entendre que, davant els greus fets que passaven a Catalunya ―Zaragoza dixit―, l’Estat no incrementés la pressió de seguretat. O l’Estat és frívolament imprudent o la gravetat no era tanta.

Hi tornarem. Més d’un cop hi tornarem. I tant.