La declaració, dijous passat, del major Josep Lluís Trapero davant el Tribunal Suprem ha estat qualificada de bomba. La primera i òbvia conclusió, la de titular, la de piulada, és que de força armada, com pretenen quimèricament les acusacions, no n’hi va haver –prou que ho sabíem. Tant la rebel·lió com la sedició són ja gel fos.

De forat n’ha fet, atès que els mitjans afins al sistema lloen la desafecció dels Mossos als acusats. Lògicament no es pot ser desafecte i company de viatge dels abandonats a la seva sort, a qui, fins i tot, hom ha decidit detenir, si es rep l’ordre de fer-ho. Però la lògica, com altres virtuts de la raó –no parlem de l’ètica o de la democràcia- no sovintegen entre els rabiüts venjadors per causa de llur impotència política.

Trapero va matar, sense moure ni una pestanya, tota una col·lecció d’ocells de mal averany. D’entrada cal recordar que, processat pel delicte de rebel·lió a l’Audiència Nacional, malgrat això va declarar: va passar el congost de la seva imputació a pols i a cos descobert. No era fàcil. Calia intel·ligència, valor i dignitat. Poc se n’ha parlat, d’aquestes tres virtuts en els mitjans sempre disposats al linxament del dissident.

Tanmateix, malgrat manifestar reiteradament que el seu objectiu, comunicat explícitament a fiscals, jutges, coordinadors ministerials, col·legues d’altres cossos policials, conseller d’Interior, govern i president, era el compliment de la legalitat constitucional, Trapero està imputat. I ho està, malgrat, per exemple, haver fet arribar a la causa que està oberta contra ell i la cúpula d’Interior a l’Audiència Nacional, la seva posada a disposició al fiscal superior de Catalunya i al president del Tribunal Superior de Catalunya.

Aquesta posada a disposició per allò que calgués, en observança de l’ordre legalment vigent, per què no s’ha tingut en compte? Per què han omès tots els alts càrrecs ministerials espanyols aquestes manifestacions que es palesaven a les diverses reunions? Doncs, ras i curt, per mala fe.

Sabent tot això, hom imputa Trapero i es fa passar al Cos de Mossos d’Esquadra com el braç armat de la rebel·lió/sedició delirantment presentada. D’això se’n diu mala fe i, potser, alguna cosa pitjor.

La mala fe continua en la forma en què el major Trapero és convocat com a testimoni al judici davant el TS. No és creïble que l’acusació popular i la fiscalia no actuessin concertadament. La primera aporta Trapero a la causa i, després la fiscalia acaba la feina. Una fiscalia que, sorprenentment, no crida Trapero com a testimoni. Increïble!

La fiscalia, però, no comptava amb un innovador Marchena que, com hem vist, ha creat la doctrina Torrent I, per aplicar després a discreció la doctrina Torrent II. Aquestes doctrines van trencar el pla de les acusacions i la veritat de Trapero va lluir sense obstacles.

Trapero va despullar la pretesa coordinació entre les forces de seguretat; recordeu que va reiterar diverses vegades: un sol dispositiu i tres cossos policials. Ja vam saber que la Guàrdia Civil va prestar un paperet amb un esborrany de pla i la Policia Nacional ni això. Vam saber que abans del seu nomenament com a coordinador –qüestió sobre la qual encara cal parlar molt-, Pérez de los Cobos exercia ja com a tal. Vam saber que la magistrada va lliurar als tres cossos de seguretat la part dispositiva de la seva interlocutòria de 27 de setembre, comentada per ella mateixa a tots els responsables policials, i no es feia esment com calia de la funció de coordinació de Pérez de los Cobos. Vam saber que es va fer, com a mínim, una nova part dispositiva de la referida interlocutòria i que la magistrada va exhortar els presents a actuar amb “paciència, contenció i tot garantint la pau social”, cosa que van callar, entenc que amb malícia, sempre i sota jurament, tots els representants ministerials.

 

Cridaner, a parer meu, va ser que, un parell de cops, Trapero va voler treure unes notes; Marchena només li va deixar referir-s’hi, sense poder llegir-les. Les notes, manuscrites, figuraven als marges de l’esmentada resolució judicial. Per què aquestes anotacions –i altra documentació- no està en la causa, cosa que hagués passat si la investigació hagués estat de bona fe?

Senzillament per dues raons: la mala fe, atès que els investigadors, com tots nosaltres i als agents polítics d’ací i d’allà, sabien perfectament que no hi va haver cap rebel·lió/sedició. Ara bé, si malgrat les afirmacions del general Gozalo, es va dur a terme molta intel·ligència de base per part de la seva gent des de 2014, com és que d’això no en tenien ni idea?

Els únics papers personals rellevants dels quals s’ha fet esment són la famosa Moleskine  de Jové –el segon de Junqueras a Economia i també imputat al jutjat d’instrucció nº 13 de Barcelona-  i un powerpoint intitulat Enfocats, i en cap figura cap acte de presa violenta del poder, per cert. Si els Mossos eren el braç armat, com és que no figura cap registre de papers personals o reservats que manifestin la seva disposició a donar cobertura, per la força si hagués calgut, a la secessió?

És més: l’evident malestar dels Mossos que la cúpula del cos ha mostrat en les seves declaracions respecte la deriva política del Govern, on està referida? On era la intel·ligència? Com és que el malestar era tan gran que, com rotundament va sentenciar el major, la cúpula policial no hagués permès ni canvis en l’estructura del cos per part del nou conseller, Forn, ni els Mossos haguessin acceptat cap ordre d’apartar-se del camí de la legalitat?

Com és que cap intel·ligència va percebre que Puigdemont, com abans Forn, havia expressat amb claredat als Mossos que fessin el que haguessin de fer, i que no van donar cap instrucció per apartar-se de les ordres judicials? On era la intel·ligència? O hi va ser, però ha restat callada? Mala fe o incompetència? És summament estrany que les diverses antenes de les intel·ligències espanyoles no detectessin aquestes circumstàncies ni que, observades, no fessin els preceptius informes. Llevat esclar que l’observació silenciada fos part d’un pla superior. De tota manera, tampoc cal ser gaire exigents amb qui no va trobar ni una urna.

Aquesta absència, com el negatiu d’una foto, palesa amb radiant lluminositat que, diguin el que diguin els papers ad hoc que estan en la causa, un fet poc discutible: ningú amb facultats mentals normals va pensar que el procés constituïa una rebel·lió/sedició. Ningú. La construcció a posteriori torna a abraçar fum. I sabem, com va escriure Jerome Kern i ens van transmetre Los Cinco Latinos o los Platers, que el fum encega els ulls, els teus i els de tots.

Rodalies

1) Analistes, juristes, politòlegs i polítics en general haurien ja d’haver extret una conseqüència de la declaració del major Trapero que, llevat error o omissió, no he vist encara: fer una revolució no tenint a favor els grans i vertebradors cossos és pràcticament impossible. Eixamplar la base també podria ser això.

2) El fiscal Zaragoza reitera un altre cop, en referir-se al president Puigdemont (mai, si la memòria no em falla, esmentat pel seu nom) com a pròfug rebel, cal recordar-li que la qualificació és incorrecta. No pot ser un pròfug rebel qui veu desestimades dues euroordres en contra seva; per cert, mai recorregudes per la fiscalia. Coses. Més aviat seria un abandonat judicial. Més coses.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (6) Abraçar fum Joan J. Queralt