Ha sigut donar-se a conèixer l’esbiaixat i jurídicament deficient informe del TS sobre la petició dels indults per als condemnats en el judici al procés, que l’extrema dreta ha fet una OPA als que es diuen constitucionalistes, OPA rebuda amb desbordada gatzara, menys per la majoria del PSOE, que ara comença entendre que l’a por ellos també els inclou.
Dic que l’informe és esbiaixat i jurídicament deficient per una seguit de raons, que ara, sense ànim exhaustiu, només esmento. En primer lloc, hauria d’haver-se fet un informe per a cada petició d’indult. Fer-ho com ho ha fet, en un únic escrit global i sense individualitzar, suposa que, al marge de les condemnes diferenciades per delictes i penes, hom considera tots els condemnats un únic objecte.
Posats a fer les coses malament, a l’escrit del TS no consta, com prescriu la pròpia jurisprudència, que de la conducta dels indultables en llibertat n’informi la Delegació del Govern. No calia pel que es veu. Es ratifica així que som davant un delicte polític, idea que impregna tot l’informe, on l’important és la idea comuna de fi i no la contribució de cadascú. Fins a tal punt es rebrega un cop més el principi de legalitat.
En segon terme, el TS fa un defensa aferrissada de la seva sentència, cosa que, no cal ser gaire instruït en lleis, per veure que és quelcom sobrer. Ve a ser una cosa de l’estil de que, com que la nostra sentència és canela fina, no cal desvirtuar-la ni tocar-li una coma. Que de moment, que el TC les confirmi no resta ni un gram al fet que les sentències siguin un nyap que difícilment passaran el filtre d’Estrasburg.
En tercer terme, posa l’èmfasi sobre el penediment, però, si hom llegeix l’article 25 de la Llei de l’Indult (de 1870 i, per tant, liberal), es veurà que és un element més a tenir en compte pel tribunal, no el nucli central de l’informe i que en cap cas és exigible a l’indultable.
En quart terme, una doble al·lusió a l’amnistia. Una de caràcter general, cosa que, tampoc cal ser un gran expert legal per afirmar que un informe sobre un indult és sobre aquest. Aquest és l’objecte sobre el qual el tribunal s’ha de pronunciar: ni sobre l’amnistia ni sobre el preu de la llum, ja posats. La segona al·lusió, enverinada, es refereix, tot jugant amb la pilota que li passa la fiscalia, a deixar la porta oberta a no aplicar l’indult, d’acord amb l’expressa prohibició constitucional per delictes de traïció i contra la seguretat interior (denominació aquesta darrera avui dia inexistent legalment) en el cas d’haver comès aquests delictes el president del govern o altres membres del govern. O dit d’una manera: incloure sota la rúbrica de president i govern també els homòlegs de les comunitats autònomes.
No m’estenc sobre altres consideracions, com les insídies cap a Jordi Cuixart i els Serveis Penitenciaris de Catalunya. Improcedent de soca-rel. Queda palesat un cop més que l’exercici dels drets, com el dret a l’última paraula en un judici o el compliment de les funcions legalment atribuïdes a les institucions, si no es fa a gust de qui mana, són objecte permanent de reprensió, quan no de repressió, sense embuts.
Deixo també de banda, perquè encara no és el moment, sobre qui pot recórrer, llei en mà, el decret atorgador de l’indult. Malgrat la claredat legal, alguns partits ja s'hi veuen, un altre cop clamant, ara, a la sala III del TS. Però ja creuarem aquest pont quan hi arribem. I veurem com s’articulen els requisits governamentals, fonaments de l’indult, de justícia, equitat o necessitat pública.
Primer ha d’arribar l’indult. Ara per ara, sembla que n’hi haurà. Ja tenim, sense ser damunt la taula, una colonada pel 13 de juny. Simultàniament, les habituals invectives contra Sánchez de Felipe González i associats no han trigat a brollar. González, fem un xic de memòria, va indultar Gil y Gil, per exemple, a corre-cuita a fi que es presentés a les eleccions municipals del 1991; o va desafiar el TS tot encapçalant l’executiva en ple del PSOE com a seguici a la presó de Guadalajara on van entrar Barrionuevo i Vera per la seva implicació en els GAL. Això és també memòria històrica.
Sigui com sigui, albiro que, atès que els indults totals, en contra del dictamen del TS, no són possibles (art. 11, Llei de l’Indult) si finalment es produeixen, serien forçosament parcials. Podrien afectar només les penes privatives de llibertat, de forma que els presos poguessin sortir al carrer directament o en tercer grau. En canvi, tal com estan les coses, no s’indultarien les penes d’inhabilitació per a la funció política. D’aquesta forma, s’intentaria acontentar la parròquia de Ferraz -les altres, ara per ara, impossible- a costa de deixar en l’ostracisme institucional els líders democràtics i pacífics del procés.
Desitjo equivocar-me de ple i que l’indult sigui el més ampli possible. I, en definitiva, que sigui el primer passet, de formiga, cap a l’amnistia que tard o d’hora ha d’arribar.