Deia dilluns passat, que vist l’èxit inicial, havia de deixar de fer pronòstics sobre que podria passar o deixar de passar en les causes judicials relatives al procés. Les regles que sabíem fins el 2017, ja un xic enterbolides el 2014, havien deixat de ser fiables: les prediccions i la seguretat jurídica han passat a la Història, si més no en el referent a la judicialització del procés.

Ara toquen els indults. Després del nyap d’informe que, un cop més, va plasmar el TS, incloent-hi temes —com l’amnistia o un fals dret comparat— que no tocaven en absolut, finalment, dimarts passat el Gobierno ha decretat els indults parcials i condicionats, que van ser qualificats de reversibles, com si fossin un jersei, per part de la premsa oficialista i mai subvencionada.

En menys de setanta dues hores, VOX, ciutadans de C’s i sembla que el PP han presentat o han dit que presentaran un recurs contenciós-administratiu davant la Sala III del TS contra la concessió dels indults als ara ex-presos polítics

Per exercitar una acció judicial el subjecte ha d’estar legitimat, és a dir, ha de tenir una relació amb l’objecte de la seva pretensió. Qui no cobra el que se li deu, qui és despatxat de la feina, qui és víctima d’un delicte o qui veu revocada la seva llicència administrativa per operar un taxi són exemples clars de legitimació: ningú pot discutir que tenen dret a entaular l’acció judicial. Una altra cosa és que, en el fons, tinguin dret a que se’ls doni la raó: el deute ja estava pagat, l’acomiadament era per absències injustificades i reiterades, el delicte no s’ha produït o la llicència ja havia caducat per falta d’ús.

Conseqüència del que hem exposat: el cercle de subjectes per a iniciar un procés és, cas per cas, reduït. Hi ha excepcions, és clar. La més notòria és en el terreny criminal, on tots els espanyols, persones físiques o jurídiques, poden exercir l’acció penal directament sense haver estat víctima del delicte. Fora d’aquest àmbit, l’acció popular, és a dir, plantejar davant els tribunals qüestions en las que no es té cap interès o on l’interès resulta summament difús, és una rara avis.

Ens acostem. Qui pot pledejar en via contenciós-administrativa? Pel que ens interessa aquí l’art. 19.1 de la Llei de la seva jurisdicció, diu el següent:

“1. Están legitimados ante el orden jurisdiccional contencioso-administrativo:

a) Las personas físicas o jurídicas que ostenten un derecho o interés legítimo.

b) Las corporaciones, asociaciones, sindicatos y grupos y entidades a que se refiere el artículo 18 que resulten afectados o estén legalmente habilitados para la defensa de los derechos e intereses legítimos colectivos.

[...]

h) Cualquier ciudadano, en ejercicio de la acción popular, en los casos expresamente previstos por las Leyes”.

Una lectura superficial dona ja algunes pistes. La primera: qui és l’afectat pels indults? Aquesta és fàcil: els indultats. No sembla que vagin a impugnar-los, per la qual cosa l’incís a) queda, des d’ara, fora de joc. La segona: els partits polítics, a diferència dels sindicats —ambdues institucions amb altíssima rellevància constitucional— no resulten esmentats. La tercera: l’exercici de l’acció popular en aquesta jurisdicció contenciosa ha de venir en la llei; doncs bé, la de l’indult no ofereix aquesta previsió.

Què ha dit la jurisprudència? La sentència de la Sala III del TS, de 11-2-2003, de la que va ser Ponent el Sr. García Rivas, actual president del TC, diu literalment en el seu fonament de dret 3er, apartat b): “La legitimación no ampara el puro interés por la legalidad, salvo en los limitados casos de la acción popular aquí no contemplada ni los demandantes están legitimados para recurrir al Real Decreto [de indulto] impugnado invocando los intereses generales de una colectividad o de sus habitantes o los intereses políticos de partido, porque en ese caso se estaría privando de toda efectividad real el criterio de la legitimación previsto en el artículo 19 de la Ley 29/1998 [el que cito més amunt], ni comprende un interés frente a agravios potenciales o futuros [...]”. La negreta és prou clara i no cal més comentari. O sigui que els partits polítics queden exclosos del cercle de potencials recurrents en el terreny de l’indult.

A més, com diu la interlocutòria també de la Sala III del TS, de 6-7-2012 (Ponent el Sr. Lesmes), ni diputats ni senadors s’hi troben legitimats. O sigui que ni els partits ni els seus integrants poden endegar aquest procediment. I com no hi ha acció popular, tal com acabem de llegir, tampoc un ciutadà anònim o conegut, ni, per tant, uns diputats actuants com simples ciutadans poder instar cap recurs.

Finalment, resta VOX que va ser part en el procés penal del procés. Doncs, aquesta força d’extrema dreta tampoc pot recórrer el recurs. La raó: la interlocutòria de la Sala II del TS, la penal, de 6-5-2021, va excloure definitivament aquest partit de la tramitació judicial de l’indult perquè, com diu la llei corresponent, en la seva tramitació només poden intervenir els interessats, el fiscal i qui ha estat ofès per delicte, és a dir, la víctima. L’acusador popular, per definició, no n’és de víctima penal.

Fins aquí, una síntesi sense gaire marge d’error de la regulació legal en matèria de recurs contra un indult. És un modest estat de la qüestió, de cap manera un pronòstic.

Cirereta: en el procés per aquest recurs, l’advocat de l’estat ha de defensar el Gobierno, és a dir, sí o sí ha de defensar que els indults són plenament constitucionals.