La Constitució imposa per ser magistrat del Tribunal Constitucional quatre requisits: ser jurista (magistrat, fiscal, professor d’universitat, funcionari públic o advocat), amb més de 15 anys d’exercici professional, de reconeguda competència i ser votat per tres cinquenes parts del Congrés o del Senat, quan el seu nomenament sigui parlamentari.

Atesa la parquedat del reglament parlamentari, el 2000 es va crear la comissió consultiva de nomenaments. Així se supervisen els requisits per la prestació i s'ofereix l’oportunitat, ara de mitja hora, perquè el candidat exposi davant la comissió el que estimi adient o respongui a les preguntes que tinguin a bé fer-li els diputats. Com és comprensible, mitja hora per valorar una carrera de més de 15 anys d’exercici professional i les propostes d’actuació del candidat és obertament insuficient. Alguns han titllat aquesta entrevista de mer formalisme; els més esmolats, de passeig militar; i algun candidat ha manifestat no molt en privat: “A la meva edat no m’examina ni déu”.

Agafat de la pràctica constitucional nord-americana, és una mera còpia d'oïda, tal com ho és el debat sobre l’estat de la nació. N’han sentit a parlar, i poca cosa més. Repassi el lector les audiències, els hearings, del Senat dels Estats Units per ratificar, per exemple, els magistrats del Tribunal Suprem: duren dies, no són precisament una sessió de bany i massatge i no són pocs els aspirants que han estat rebutjats. Amb menor intensitat també es poden seguir les de la Unió Europea. Res a veure amb la còpia de fireta espanyola.

En aquestes condicions ―i tenint present que la proposta dels quatre candidats a cobrir les places caducades del TC és fruit d’un peculiar consens― és més que probable que sobre una part del currículum del candidat Enrique Arnaldo es passi de puntetes.

Les audiències han de servir, com serveixen en democràcies potser no tan avançades, per esbrinar la idoneïtat dels aspirants a seure a les tribunes més altes per llurs responsabilitats d’estat

Dos aspectes de la seva trajectòria professional han estat recordats pels mitjans de comunicació aquests dies. Un té a veure amb la contractació per part d’administracions dirigides molt principalment pel PP ―partit que ja el va proposar per al CGPJ― dels serveis d’assessorament del seu despatx. Sembla que no hi havia ni urgència ―una defensa penal en un procés en marxa, per exemple― i els concursos o no consten o podien ser els típics que encobreixen una falsa competència amb concursants de conveniència, si no directament amics. Per rematar-ho, prop del milió d’euros que importa aquesta font d’ingressos sembla que està integrada també en gran part per contractes fragmentats. Si els serveis es van prestar realment és una qüestió encara ignota.

Això es desprèn de l’informe d’Hisenda relatiu al període entre 2003 i 2008, informe que figura al sumari del cas Palma Arena, cas encara no conclòs, atès que té més de 30 peces. A més, hi consten converses entre el mateix Arnaldo i l'aleshores model polític, segons Rajoy ―o MpuntoRajoy?―, Jaume Matas, demanant-li que es recordés d’ell.

Més recentment, en un cas encara viu processalment, el cas Lezo, surten unes converses entre l’expresident de Madrid, Ignacio González, que va camí de seguir la via Matas, tot assegurant Arnaldo que havia fet gestions amb el ministre de Justícia per obtenir una Fiscalia més favorable als seus interessos, cosa que no sembla coronada per l’èxit. La defenestració de la fiscal general de l’època, Consuelo Madrigal, no ha significat que Ignacio González retornés a la seva zona de confort, és a dir, a la impunitat, atès que seu a la banqueta dels acusats.

Ningú ha desmentit, contradit o matisat les informacions anteriors extensament difoses aquests dies. Ni tan sols s’ha al·ludit a la prescripció del primer paquet, el dels contractes d’assessorament jurídic. Però tant se val.

Entre els requisits que hom ha de reunir per esdevenir magistrat del TC n'hi ha un que es dona per suposat i és propi de qualsevol candidat a un nomenament públic. Em refereixo a la idoneïtat, a la idoneïtat moral dels candidats a ocupar un càrrec oficial, en aquest cas, la més alta magistratura de control en un sistema democràtic.

Ara pot ser magistrat del TC un col·laborador a sou d'administracions governades pel PP, participant actiu en la FAES i lobbista en favor d’un imputat per corrupció, també membre del PP, proposat pel PP.

Si d’alguna cosa han de servir els hearings no és per verificar si el candidat reuneix els requisits legals; això ho fan els serveis de suport parlamentaris. Les audiències han de servir, com serveixen en democràcies potser no tan avançades, però inequívocament democràcies sense adjectius, per esbrinar la idoneïtat dels aspirants a seure a les tribunes més altes per llurs responsabilitats d’estat.

Així doncs, sí a la idoneïtat i no a les comissions de nomenaments de simple attrezzo per complir l’expedient. I quan ens toqui aquí, car de càrrecs caducats n'anem sobrats, caldria donar exemple. Caldria.