El gran hàndicap històric de l’independentisme rau en el fet que, a diferència d’altres nacions en tessitura similar, fretura d’un partit hegemònic independentista. N’ha freturat sempre. I com va dir Antonio Baños al setembre de 2015, el plebiscit es va perdre. A més, encara l’independentisme no és majoritari en vots; sí en escons, però no és suficient ni democràticament ni internacionalment.
Avui, la fractura de l’independentisme és més gran que mai, si més no en els darrers temps. Recels i competències personals són a la base del fraccionament. Tot és presentat, però, com sol passar en totes les crisis, com a producte d’estratègies polítiques, ideològiques i conceptuals. Són, a parer meu, excuses que encobreixen certa impotència i molts personalismes. La situació no és fàcil, certament. No ho serà tampoc en un futur immediat. Però el panorama polític actual de l’independentisme no ajuda; ans al contrari, llasta el dinamisme social i polític.
A hores d’ara l’independentisme està dividit en dos grans sectors. D’una banda, els que diuen que són independentistes i neguen a altres independentistes que ho siguin o puguin ser-ho realment. D’altra banda tenim els independentistes que repensen plantejaments i semblen anar amb tanta cautela que no se'n perceben els seus moviments. Pel primer sector, ser independentista és dir que la independència és a tocar, que és qüestió de voluntat. Qui no es presenta com a independentista exprés, no és independentista.
Però aquests dos blocs no són sòlids ni permanents. La gran majoria dels protagonistes han estat alguna vegada en els dos dipòsits de les alforges. Diguem-ne que hi ha hagut molta rotació.
L’independentisme exprés —poc importa ara si la seva estratègia era la correcta o no— ha donat com a resultat repressió (presó, exili, processats...) i tenir un país en una semiintervenció permanent, sota la lupa de funcionaris i jutges, que apliquen les normes com creuen que poden collar el morrió sempre una mica més. El "com pitjor, millor" és fals: quan pitjor, encara pitjor.
Aquesta teixida i ben travada hegemonia ciutadana no passa per proclames unilaterals, tot presentant-se com l’alfa i l’omega del moviment
Esperar, esperar i esperar tampoc sembla una solució. No ho sembla perquè el capital social de l'1-O no es pot malbaratar. L’hegemonia ciutadana de l'1-O és un tresor que requereix que algú se’n faci càrrec. La paciència és una virtut essencial en política, però donar la sensació de ser endut per la corrent és el descrèdit. Ara per ara, no sembla, per falta d’hegemonia política, que ningú se'n faci càrrec. Ni l’hegemonia monopartidista ha estat possible —ni sembla que ho hagi de ser un futur immediat— ni hom ha estat capaç de constituir una hegemonia coalicional, si se’m permet la paraula.
De la manera com han anat les coses, soc del parer que cal construir aquesta hegemonia. Urgentment. Hegemonia que passa per guanyar sostingudament diverses eleccions en vots populars. No dic eixamplar la base, perquè ha estat una expressió tan intel·ligent com demonitzada. I, és clar, ha guanyat la demonització.
Però aquesta hegemonia no es proclama. Es teixeix amb paciència, sent plenament conscient que, potser, alguns dels teixidors no veuran el vestit acabat. No és una premonició, ni encara menys un desig. Observats altres moviments d’emancipació nacional, és una possibilitat.
El que és segur és que aquesta teixida i ben travada hegemonia ciutadana no passa per proclames unilaterals, tot presentant-se com l’alfa i l’omega del moviment. En el fons no valen, si es vol guanyar, ni l’arrogància ni la malfiança. Amb aquests fils no es fa política, i encara menys nacional. I no fer-la és malbaratar un enorme i únic capital ciutadà. Una irresponsabilitat imperdonable.