L'estruç del 78

Aquesta ha estat una setmana ben gloriosa per al règim del 78. Ha fet, un cop més, com l’estruç: amaga el cap sota l’ala i diu a tot intent de control, per mínim que sigui: no, no, no. Niet, vaja.

No es pot controlar el poder del rei, ni quan ho és ni quan deixa de ser-ho. Interpretada la seva inviolabilitat i la seva irresponsabilitat com la interpreta el Congrés dels Diputats, s’ha creat una impunitat personal que la Constitució ni reconeix ni pot reconèixer.

Fa que la governança salti pels aires. Com quan l’advocada de l’Estat va dir al judici contra Urdangarin, la seva dona —finalment absolta— i altres sòcies i còmplices, que “Hisenda som tots”, és un mer eslògan publicitari. O, com va dir el rei dimitit, que la justícia és igual per a tots. Només lemes publicitaris. De democràcia i responsabilitat, res.

Com serà per aquesta irresponsabilitat que no només no es pot ja jutjar judicialment el rei o l'exrei, sinó que ni es pot opinar sobre el seu comportament. Gràcies al CIS no sabem què pensen els espanyols sobre el seu rei. Si més no, des del 2015. Serà perquè la nota cada vegada que s’ha demanat era pitjor que l’anterior.

Així, no es pot saber per què el Rei va trigar un any a reaccionar al fet que era beneficiari de fundacions del seu pare, fundacions dotades amb fons amb no pocs indicis de fosca procedència i alienes a la retribució de cap de l’Estat.

Tampoc podem saber coses d’altres socis fundadors del règim del 78. Els partits sistèmics, amb l’excepció ara per ara del PNB, estan trufats d’escàndols de corrupció i d’altres crims d’estat, sense que això hagi tingut transcendència en la seva existència i funcionament ni en les urnes, expulsant-los del terreny del joc polític. Amb una excepció: CDC, que, com a conseqüència de la sentència del cas Palau, s’ha declarat en fallida. Ja veurem, sigui dit de passada, si els seus successors seran cridats pels creditors a respondre dels deutes d’un partit tan generosament finançat.

Ser constitucionalista del 78 és pregonar l’Arcàdia de l’estat social i democràtic de dret i posar el cap sota l’ala, com els estruços, davant les enormes fallades i carències del règim

Tots els intents d’investigar en seu parlamentària la corrupció política han estat fallits. Limitacions de l’objecte i de temps han estat els elements formals que han fet que encallessin. Però l’argument de pes, el real, és que els bombers no es trepitgen les mànegues. Cap partit sistèmic se suïcidaria entrant a sac en els budells dels altres. Un sentit de conservació de la pròpia existència és més fort que qualsevol intent de regeneració democràtica.

Això ha arribat també que, sense que ningú l'hi demanés, Casado digués aquesta setmana en la sessió de control al govern que no pensava donar suport a una comissió d’investigació dels GAL, un cop dilluns esmorzéssim informes desclassificats de la CIA, de 1984, que atribuïen a una decisió de González la creació dels GAL. Informe, dit sigui també de passada, al qual el PSC, avançant-se a velocitat sideral, li va treure tota credibilitat, malgrat que era una publicació oficial.

Finalment, les conclusions dels advocats defensors, en especial d’Olga Tubau, en el judici contra l'anomenada cúpula d’Interior, van desmuntar en nou hores d’al·legat final les acusacions dels fiscals. En una exhibició de mala fe, incomplint la llei i només aportant com a prova capital la sentència del procés, que van transcriure a bastament, els acusadors públics van fer un treball, per dir-ho d’alguna manera, que només pot significar dues coses: o donen el cas per perdut o el donen per guanyat. Tal com van plantejar el judici i com el van cloure, sense el més mínim esforç, abona directament qualsevol d’aquestes dues conclusions.

O sigui, que en una setmana s’ha tornat a apuntalar el règim del 78 pels seus gestors: ni es toca el rei ni es toca els partits sistèmics ni es fa servir l’aparell de la justícia per al que no està pensat. Tot per cercar la pròpia impunitat i perseguir els dissidents. Tot això és obra plena pels dits constitucionalistes.

En aquest context, què és ser constitucionalista del 78? Primer de tot, és ser un conservador com n'hi ha pocs. Costi el que costi, el règim del 78 no es toca. Els constitucionalistes són, a més, monàrquics, amb la convicció de qui segueix un manament de l’Altíssim. Com encara diu alguna llei antiga, però vigent, la persona del rei és sagrada. Pel que es veu també ho són determinats partits i determinats personatges, que a sobre es permeten donar lliçons de tota mena tant als que els volen escoltar com als que no. Ser constitucionalista del 78 significa tenir uns drets fonamentals en el rebost i limitar al màxim la seva utilització. Ni la reforma laboral s’anul·la ni la llei mordassa supera, ara per ara, el burot del Tribunal Constitucional. Ni la ridícula limitació temporal de la instrucció penal.

Ser constitucionalista del 78 també és llençar la corrupció contra els altres, sigui certa o incerta (depèn del patriotisme policial dels impulsors) i negar la pròpia. Ser constitucionalista del 78 és garantir-se la impunitat, manipulant fins a la indecència el sistema judicial, desactivant els bons jutges i fiscals: traves, trasllats, sancions, amputació promocional...

Ser constitucionalista del 78 és pregonar l’Arcàdia de l’estat social i democràtic de dret i posar el cap sota l’ala, com els estruços, davant les enormes fallades i carències del règim. Fora de la resposta repressiva, falta la mínima intel·ligència política per regenerar-se. Això és ser constitucionalista del 78.

Això només en una setmana. I així cada setmana. Per casualitat, l’estruç del 78 és immortal? O potser cal ser encara més democràticament persistents? Potser no estem més que a les beceroles de quelcom millor. M’agrada pensar en la segona alternativa. Però ens calen encara moltes vitamines. Moltes més. Encara.