Li pispo al professor Pérez Tapia, excandidat a la secretaria general del PSOE el 2015, part del meu títol de la seva piulada de l’últim dia de febrer d’enguany:
Aquesta setmana hem assistit a la primera tanda dels 500 testimonis que hauran de declarar al llarg de les properes jornades. Per raons, sembla que de calendari, s’ha volgut que els testimonis polítics, institucionals deien, declaressin a l’inici d’aquest nou terç processal a fi i efecte d'allunyar aquestes sessions tant com sigui possible de la imminent campanya electoral del 28-A.
Indubtablement, les estrelles han estat Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido, per una banda, i Urkullu, com una mena de testimoni de refutació, per l’altra. L’estrellat dels primers ha vingut no per la qualitat de les seves deposicions, sinó per les mentides, mitges veritats, renuències, covardies i altres allunyaments de la veritat que el més cec percep sense cap mena d’esforç. En lloc de ser creditors d'un Oscar d’interpretació —el que guanyen les estrelles—, de tant que en les seves interpretacions de cartó pedra se’ls ha vist el llautó, són més aviat candidats als Razzie, els anti-Oscar.
No és aquest ni el lloc ni el moment per esbocinar les seves manifestacions davant la sala segona del Tribunal Suprem des de la perspectiva jurídica. Més aviat penso que cal fer algunes consideracions des d’una perspectiva política.
La primera té a veure amb la poca seriositat que té en general la presa de jurament als testimonis. El testimoni ha de dir la veritat i, per això, contravenir aquest deure el col·loca sota pena de presó. No es pot posar, com feia Marchena, el mateix èmfasi a demanar l’edat al declarant —absurd requisit legal vuitcentista, i més quan hom li demana el carnet d’identitat— que a advertir-lo del deure constitucional de dir la veritat. I no es pot tampoc no prevenir-lo fil per randa de l’abast de l’incompliment.
Algú podia pensar seriosament que tres exmembres del darrer govern del Partit Popular dirien la veritat?
Dit això, algú podia pensar seriosament que tres exmembres del darrer govern del Partit Popular dirien la veritat? Qui no pensava que intentarien per tots el mitjans a l’abast escamotejar la realitat, que serien sectaris, defensant només la seva veritat? Qui no pensava que s’esmunyirien de tot el que pogués atreure sobre ells alguna responsabilitat jurídico-penal o, simplement, política? Qui pensava que no s’escudarien en els seus col·laboradors i subordinats, tan covardament com han fet sempre, sense donar la cara ni agafar el toro per les banyes, ara sota les robes judicials?
L’única qüestió que podia ser objecte d’aposta era en quin minut serien abatuts per les preguntes de les defenses. El tràngol que els fes posar-se vermells, la manca de dignitat (en el seu argot, de “vergonya torera”), no sembla que els tragués ni un segon de son.
En tot cas, què es podia esperar de membres de l’únic govern de l’Europa contemporània que, devastat —ell sí— per la corrupció, va ser expulsat —“escapçat”, en paraules de l’exvicepresidenta— del poder mitjançant una moció de censura, en què curiosament només van obtenir el suport expressiu dels que deien que eren els adalils de la lluita contra la corrupció? Dels judicialment declarats corruptes i molt abans per tals percebuts, què calia esperar-ne? Un cop més, no han defraudat.
Cal una reflexió final. Ens podrem ficar amb el PP tant com vulguem; de motius, n’hi ha un munt i cap de banal, tots gravíssims. Però, reprenguem el títol pispat d’avui: el selfie, l’autoretrat, no ja de la justícia espanyola, sinó de l’Estat espanyol. La imatge no pot ser més dolenta. Aquesta és la qüestió central, radical.
Per què ho és? Per a mi, per un grapat de raons que es poden resumir en una pregunta, ara com ara, sense resposta: la resta de la classe política espanyola, que deu haver presenciat el que va de judici i molt especialment les declaracions dels anteriors capitostos populars, no ha dit ni ase ni bèstia, no ha formulat cap critica, no ha emès cap censura sobre la desvergonya d’aquest judici i la cirereta, fins ara, de Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido. Aquest silenci vergonyós és més complicitat que prudència, és més corporativisme que renovació. O, dit d’una altra manera, ni és prudent ni representa cap mena de renovació.
La dita oposició tenia una ocasió d’or per desmarcar-se d’una tradició corrupta i antidemocràtica de fer política, però prefereix el silenci i mantenir l’statu quo. Això a les portes d’unes dobles eleccions. Quin Estat que els està quedant!
Sort en tenim, encara, de referents com el professor Juan Antonio Pérez Tapia.