Dos dies amb sessions relativament curtes del judici al procés han donat prou de si. Objectivament, de nou, les acusacions van perdent força com si recollissin aigua amb cabassos.

En tres grans blocs podríem agrupar les declaracions testificals. D’una banda les dels convidats/observadors; després, les dels ciutadans que van patir en les seves carns —mai millor dit— la força policial i, finalment, les de dos testimonis divergents en la procedència, però convergents en el fons: el del secretari general del Sindicat Autònom de Policia de Mossos (SAP-Fepol) i el de l'exdirector general del CatSalut.

En el primer grup, els dels polítics estrangers que van venir a fer d’observadors o simplement com a convidats, no van ser, de fet, interrogats sobre el que més podia interessar a les acusacions. No van ser interrogats ni encara menys confrontats amb dues qüestions radicals: qui els va convidar i, sobre tot, qui va pagar les seves despeses. Es va parlar molt del què van fer, de com ho van fer i per què ho van fer, és a dir, en què va consistir la seva feina i quines conclusions van extreure. Això, políticament, és rellevant en diversa mesura —com les paraules afalagadores de Hunko i Gomes envers Raül Romeva—, però no són objecte del procés.

Si es tractava de desfer l’acusació per malversació d’una part de despeses es va aconseguir: el braç exterior del procés s’esvaeix visiblement. Les acusacions no van confrontar els testimonis amb dades econòmiques que permetessin establir indubtablement que les seves despeses van ser a càrrec de diners públics. Ni se’ls va poder connectar amb el Diplocat ni amb cap departament de la Generalitat. Ni, per acabar-ho d’adobar, cap comptabilitat pública duta a terme durant la vigència del 155 ha posat potes enlaire cap trama econòmica de la que fossin beneficiaris il·lícits aquests convidats estrangers.

Entrem al segon bloc. La part més emotiva del judici. Regidors i ciutadans del carrer van relatar les vivències consistents a rebre de valent per part de les forces policials de l’Estat, i com van veure també els seus familiars, amics o simplement conciutadans colpejats o arrossegats i fins i tot emmanillats per humiliar-los. Van ser unes declaracions vívides, diametralment oposades a les pronunciades pels membres d’aquestes mateixes forces. És possible que en algun dels vídeos, ara per ara tancats amb pany i forrellat, alguns declarants, civils i policials es trobin cara a cara en aquests suports digitals.

Diverses coses van quedar clares, tal com s’albirava ja per les declaracions policials. En la immensa majoria de casos no es va comunicar a ningú, ni abans de les actuacions ni en cap moment, que els agents policials executaven una ordre judicial. No consta que hom exhibís a ningú cap mena de paper judicial. Tampoc consta que les càrregues policials fossin precedides de les intimacions de rigor perquè els ciutadans poguessin retirar-se davant l’actuació dels agents. En molts casos, tal com es desprèn de les declaracions dels regidors i alcaldes que van comparèixer, no semblava que les forces "de l’ordre" sabessin amb claredat on anaven i com eren els llocs en concret que havien de revisar per requisar el material electoral. Cops de mall gratuïts, no inspeccionar portes laterals o del darrera per esquivar portes principals, tancades o no, són una constant en els testimonis dels ciutadans que no parlen precisament bé d’una planificació de l’actuació antireferèndum.

Per acabar aquest capítol: no es va indagar en els interrogatoris de les acusacions sobre qui va convocar als ciutadans a formar meses, acudir als col·legis i a protestar contra les accions policials o a escapolir-se’n. És a dir, cap acusació es va interessar pel nivell d’organització, si n’hi va haver, de les actuacions particulars proreferèndum i al seu voltant. Sense organització, com es pot parlar de rebel·lió imputable a la majoria dels processats que arrisquen uns lustres de presó?

I recordem un cop més que el referèndum no és cap delicte. I, en el breu temps que ho va ser, votar i formar part de les meses electorals no ho era. Malgrat això, el discurs acusatori és com si el referèndum i haver-hi participat ho fos.

Finalment, van declarar dos testimonis, des del meu punt de vista, cabdals. D’una banda, Pere García, secretari general del SAP-Fepol, el sindicat majoritari als Mossos. En essència va ratificar fil per randa el que han anat declarant els integrants de la cúpula del Mossos i les acusacions no han pogut desacreditar: els Mossos complirien la llei, i per tant, executarien l’ordre judicial d’impedir el referèndum i preservar la convivència pacífica. Dit i fet: els números canten.

Les xifres que va donar l’antic director del CatSalut, David Elvira van cantar. Més de mil lesionats van requerir assistència sanitària de diversa consideració, per fortuna la majoria lleus, en el sistema públic de salut de Catalunya, inclosos agents policials, que no van presentar cap mena de queixa pel tracte rebut. Com a director del sistema públic no va recollir ni les assistències dutes a terme per la medicina privada ni per els serveis mèdics de les forces de seguretat estatals. En conseqüència, un cop més, ja no el anterior ministre d’Exteriors, Dastis, hauria de disculpar-se, sinó que l’actual, Borrell, també, quan, sense fonament, va de titllar de falses les xifres donades pels serveis mèdics públics a més de minimitzar-les, per cert, la Fiscalia de Barcelona en les diligències judicials obertes al respecte.

Déu-n'hi-do, per ser una setmana tan curta.

Rodalies

Lluís Llach va declarar i va declamar. Fins i tot, amb subtilesa va etzibar una plantofada a l’acusació popular sense que la sala pogués fer-hi res més al final de l’al·locució. Intel·ligència i domini escènic. Professional. Tot això després d’haver-se declarat instigador d’algunes de les accions dels Jordis, accions sobre les quals les acusacions no van aprofundir.

Però això és igual. L’important és que l’oficialisme mediàtic només es va fixar en l’ostentació del groc. Llach, com que no és un nou ric, no va exhibir aparatosos complements als canells, anells o cadenes d’or. Va exhibir ulleres, llaç i rellotge, tots grocs. Es diria que això va molestar els crítics teatrals improvisats. Però el que més va molestar és que es declarés homosexual, tot passant per alt que en la mateixa frase es declarés ciutadà del món. Per ser un català provincià, no està malament.

Amb una homofòbia continguda, se li de retreu com a declaració vana la seva condició sexual. Bé, opinions, com els nassos: tothom en té un. Però no he vist cap censura a la seva declaració en termes de falsedat, ni que fos tendenciosa o incorrecta. Punt per a Llach.