El discurs del Rei

Com cada any, el missatge nadalenc de Felip VI no té res a veure amb el mític discurs del rei Jordi VI, el 3 de setembre de 1939, retratat en la pel·lícula El discurs del rei, de Tom Hooper (2010). Sentit i llegit, no s’entén l’expectativa generada. Forçosament havia de ser, com va ser, més del mateix.

Enguany ha llegit unes altres línies plenes de llocs comuns, buides, sense emoció, en les quals el terme Espanya pot ser substituït, pràcticament, pel nom de qualsevol altre país, sense treure la pandèmia. Espanya presenta alguns problemes comuns a la resta de la comunitat internacional; però en presenta d’altres de ben singulars i enquistats, des de la desigualtat a un concepte d’unió que només és possible per la imposició.

De tota manera, és el que no va dir el que crida més l’atenció. Cap referència, cap, als partits polítics i institucions responsables de fer superar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials. Només referències a uns funcionaris públics (militars, policies, protecció civil, serveis d’emergències) i “molts altres servidors públics”, aquest ja sense especificar.

Sense treure mèrits a ningú, no surten esmentats enlloc pel seu nom, per exemple, els mestres, qui, en no poques ocasions amb una sabata i una espardenya, han mantingut la vida escolar, singularment, la dels més menuts, durant tres mesos llargs de sever confinament, en el qual els gossos sortien a passejar i els nens no. També va deixar d’anomenar específicament tots els empleats privats del sector de l’alimentació, de la farmàcia, dels béns de primera necessitat i dels transports, en contacte directe amb el públic sense més protecció que gel, mascareta i guants.

El Rei va obviar la paraula clau en democràcia: diàleg. Sense diàleg constructiu i sincer no hi ha manera de progressar, de cap mena

Aquesta relativització i menysvaloració va impregnar un passatge fonamental del discurs reial quan va dir: “No oblidem —afirma el Rei— que els avenços i el progrés en democràcia són el resultat del retrobament i del pacte entre els espanyols després d'un llarg període d'enfrontaments i divisions”. O sigui, que el que hi va haver abans de la Constitució va ser una sèrie d’enfrontaments, no una cruel i sanguinària dictadura de 40 anys, fruit d’una rebel·lió —aquesta sí— militar.

No és d’estranyar, doncs, que, lluny de censurar l’oberta hostilitat —novament una altra mostra— de grups de militars, en actiu i/o en la jubilació, ho passés per alt i donés les gràcies als uniformats per la seva contribució a l’erradicació de la pandèmia.

Tampoc és d’estranyar que en la seva reiterada crida a la submissió a la Constitució per part de tots, no fes el més mínim esment al comportament obertament inconstitucional d’aquells grups polítics que la incompleixen de forma manifesta. Davant nostre presenciem cada dia el seu adelitament consistent a bloquejar, per exemple, la renovació de diversos òrgans de control del poder polític. Mentrestant, aquests òrgans, encara en les seves mans, donen de si el més reaccionari i antidemocràtic que un pugui imaginar, i fan cas omís dels canvis polítics que han tingut lloc darrerament i que els han fet perdre, per decisió popular, les majories polítiques que els van permetre segrestar la funció d’equilibri i control constitucional.

No ha d’estranyar tampoc una referència exclusivament retòrica a comportaments indignes de l’exrei, el seu pare. Va afirmar Felip VI que existeixen uns principis morals i ètics que obliguen a tots els ciutadans —vist el seu estatus, el rei és un ciutadà?— sense excepcions i que estan per sobre de qualsevol consideració, de qualsevol naturalesa, fins i tot personal o familiar. L’ètica i la moral estan bé. Però el que ens fa responsables als ciutadans és la submissió a la llei i no cometre delictes ni cap altra mena d'il·legalitats. La moral està bé, però viure al marge del delicte, encara és millor i, a més, sí que és obligat sota pena criminal.

I per damunt de tot, el Rei va obviar la paraula clau en democràcia: diàleg. Sense diàleg constructiu i sincer no hi ha manera de progressar, de cap mena. Pels reis, potser en tant que monarques —literalment, el poder d’un—, això del diàleg els deu sonar a un conte de Les mil i una nits, en àrab, és clar.

I ja que parlem dels contes d’Orient, tampoc va esmentar per enlloc la paraula corrupció. Ni una referència literària, si més no, a Alí Babà i els quaranta lladres. No serà perquè no en tinguem una bona representació per aquestes i altres contrades.