El dia 14 apunta que serà un dia per guardar per sempre a la memòria. Tot apunta que es farà pública la sentència del procés: finalment sabrem quins fets s’imputen: si les lleis del Parlament del 6 i 7 de setembre, els fets pacífics de 20 de setembre, l’1-O o altres fets que hagin considerat rellevants els magistrats per provar l’aixecament violent i públic (rebel·lió) o aixecament públic i tumultuari (sedició), la malversació de cabals públics i/o la desobediència. Veurem.

Sempre m’he resistit a fer un pronòstic concret sobre la decisió judicial. Avui també. Però, com he expressat alguna vegada, crec que la sentència comportarà molts anys de presó, un munt d’anys d’inhabilitació i moltes penúries més. No entro en detalls perquè no els sé.

És més, estic convençut que, malgrat les veus que diuen que la condemna serà per aquest o aquest altre delicte, no hi ha hagut filtracions. Certament, les filtracions són quasi un ús forense espanyol d’obligat compliment. Però, ai las!, Europa mira i a Europa no hi ha filtracions. Encara que aquí ens trobem en la indiscutible edat política del govern dels jutges, allà els magistrats no són estrelles mediàtiques com ho són a la pell de brau. Aquesta publicitat és el primer símptoma dels desajustos de la Justícia a casa nostra.

El que sé del cert és que hi haurà sentència. No havent-se convocat la visteta per la pròrroga de la presó provisional dels Jordis, la condemna està cantada que serà abans del 15 i que simultàniament es despatxarà l’excursió de la sentència perquè els sentenciats que perdien la seva llibertat ambulatòria iniciïn darrere les reixes el compliment de la seva condemna. I apartadament, des d’ara mateix, de les activitats polítiques i altres funcions públiques durant lustres. Tampoc és aquest un tema menor.

Això sí que és cert. No és cap rumor ni cap filtració. Tota la resta és pèrdua de tinta i de paper premsa. I també seria la meva alegria per, si per un miracle, anés errat i no hi hagués condemna. El meu proveïdor d’espirituosos i altres caldos seria feliç a costa del meu fetge, però la cosa s’ho valdria.

Però sigui com sigui la sentència pels processats, especialment pels engarjolats, pels nous presos i preses, serà un cap de setmana terrible, com ha recordat fa unes hores un d’ells, el sempre lúcid Jordi Sànchez:

Per un pres la pèrdua de llibertat és un mal inequívoc. Aquest és l’efecte aflictiu que la pena privativa de llibertat comporta. Però, malgrat el que diu la llei que la pena de llibertat només priva de la llibertat, el pres, preventiu o definitiu, s’enfronta a si mateix, a les negrors de la seva ment durant les llargues hores de confinament a la cel·la i bona part de les que gaudeix de llibertat de moviments dins el perímetre carcerari.

En aquesta negror l’autèntica tortura és no perdre l’esperança. L’esperança de la llibertat, l'esperança del proper petó de la dona o el marit, l’esperança de la carícia dels fills, l’esperança de la mirada entelada per les llàgrimes del pares, l’esperança de l’impotent esguard solidari dels amics a través del coi de vidre. L’esperança de la justícia que no arriba. Ans al contrari, molts cops sembla que s’allunyi.

De veritat, res desitjo més que equivocar-me.