La interlocutòria del Jutjat Central d’Instrucció número 3 de dilluns passat que va enviar a presó provisional comunicada i sense fiança Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, respectivament, va commocionar la societat catalana i, en general, als ciutadans espanyols amb una mínima sensibilitat democràtica. Es va entendre com una mena de crit de barra lliure que donava per tancada una mínima conllevanza azañista, cada cop ja més deteriorada, en plena ranera. Encara que sempre, si algú escoltés, hi ha temps per al miracle de la resurrecció a una nova vida. Miracle, dic!

Aquesta resolució afirma que estem indiciàriament davant un delicte de sedició. Argumenta a favor seu que el tumult depassa els legítims drets de reunió i manifestació. És cert que el tumult és un element del delicte de sedició.

Tanmateix, l’existència d’un delicte, en un Estat democràtic, apareix de la mà de l'indeclinable principi de legalitat: només és delicte el que està en la llei penal amb els elements que diu la llei penal. És a dir, no amb uns elements sí i altres no: la construcció legal d’un delicte, la tipificació penal que diem tècnicament, no és un bufet lliure en què es puguin triar plats a discreció, els que agradin només i repetir-los tantes vegades com es vulgui. No. El principi de legalitat imposa agafar el pack sencer: si falta un element, no hi ha el delicte en qüestió; potser podria constituir la conducta sota la lupa judicial un altre o ser un comportament impune.

Admetent —només a títol d’hipòtesi— que hi hagués tumult, no va haver-hi mai aixecament. D’això en saben molt a altres contrades. L’aixecament, quelcom temible, ve dibuixat per un massa desbordant que desbarata el mínim ordre públic, tal com està concebut aquest delicte en l’actual codi penal. Negant a més l’existència de la resta dels elements que conformen el delicte de sedició, orfe d’aixecament públic, no es pot parlar de sedició.

La Constitució espanyola no contempla una democràcia militant. Això vol dir que totes les opcions ideològiques, fins i tot contràries a la Constitució, són legítimes i els mitjans per dur-les a terme també

Ni tan sols fent esment dels objectius independentistes dels ara imputats i empresonats. Per una senzilla raó: com té senyalat el mateix Tribunal Constitucional (STC 42/2014), la Constitució espanyola no contempla una democràcia militant. Això vol dir que totes les opcions ideològiques, fins i tot contràries a la Constitució, són legítimes i els mitjans per dur-les a terme també. O sigui, que la finalitat que puguin perseguir els senyors Sànchez i Cuixart —de tots sabudes i no des d’ahir precisament— no pot constituir mai el delicte de sedició. Amb tot això, poca cosa més cal dir sobre la criminalitat d’ambdós conciutadans.

En aquest context, la mesura de presó preventiva és, per dir-ho suaument i no entrar en més embolics dels necessaris, absolutament i radicalment improcedent. Podria argumentar-se encara que al jutjat hi ha més indicis. Podria ser, però tot el que no figuri en la resolució judicial és absolutament inútil per fonamentar una mesura tan dràstica per un delicte, a més d’inexistent, castigat amb una pena de fins a quinze anys de presó. Com l’homicidi, ni més ni menys.

Tot això dins del marc d’una encara no resolta controvèrsia gens menor com és la competència judicial. Amb la competència judicial no només es regula la distribució de les diferents jurisdiccions i els afers que a cadascuna els correspon, sinó que és la base d’un dret fonamental: el dret al jutge determinat per la llei. El que és igual que dir que ningú pot triar el jutge que li convingui, ni les parts ni els fiscals; en un sistema democràtic, on ha de regnar la seguretat jurídica, no. Toca el jutge que toca i prou.

Es va intentar el que no està mai permès i que totes les legislacions serioses impedeixen i sancionen, el fòrum shopping: anar a cercar el jutge presumptament favorable a la causa de qui insta el plet

I ací neix una pregunta inquietant: per què va anar el fiscal només amb una denúncia i no amb una querella a l’Audiència Nacional i no va presentar la denúncia davant els jutges de Barcelona, quan a més, com consta que la mateixa Audiència Nacional ja té dit el 2008 que la sedició no és un delicte que integri la seva competència? Els indicis apunten a una vulneració de l’esmentat dret públic i fonamental al jutge predeterminat per la llei. Va interessar cercar la jurisdicció que podria convenir. És a dir, es va intentar el que no està mai permès i que totes les legislacions serioses impedeixen i sancionen, el fòrum shopping: anar a cercar el jutge presumptament favorable a la causa de qui insta el plet. Si això és una actuació censurable quan ho fa un particular, és intolerable quan ho fan els que han d’administrar justícia.

Curiosament, l’argument aquí suscitat pel Jutjat Central número 3 per atribuir-se el coneixement de la causa pels fets del 20 de setembre és que, atès que la finalitat que persegueixen els imputats és una alteració de l'ordre constitucional, el delicte és competència de l’Audiència Nacional. Això és insostenible. Es veu perfectament amb un exemple. Seguint aquesta teoria, si algú volgués matar el Rei —el magnicidi és competència del citat tribunal central—, no seria competència seva, si la intenció del regicida era casar-se amb la vídua, és a dir, l'objectiu del delinqüent no fos polític, sinó sentimental. Absurd, oi?

Potser no sigui del tot justa la mala imatge que els ciutadans tenen de la justícia espanyola, mala imatge que la situa en els esglaons més baixos dels índexs de percepció de la independència de la Unió Europa. Una darrera mostra la tenim en la Comunicación de la Comisión al Parlamento Europeo, al Consejo, al Banco Central Europeo, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones, de l’abril passat, especialment en un demolidor apartat 3.3. que parla per si mateix.

Resolucions com l’esmentada del Jutjat Central d’Instrucció número 3 no van en la línia de remuntar la malmesa imatge que la ciutadania té de la Justícia. I és una llàstima desacreditar una, en general, feina raonablement bona, feta més amb els magres mitjans personals i materials amb què el poder executiu, intencionadament, dota els jutges i tribunals.